El principi de la eternitat

Un relat de: marialluïsa


Malgrat el son inquiet d’aquesta nit passada, m’acabo de despertar amb la sensació d’estar d’allò més descansat. Encara estic ajagut al llit, tranqui li relaxat, percebo el meu el cos flonjo com cap altre dia. Quina quietud. Seré el primer en llevar-me? Potser l’últim? M’he adormit? Quin dia és avui? Massa dubtes a primera hora del matí quan, en realitat, m’és del tot indiferent. Un quart de nou i el pis en total silenci. Ara mateix penso que potser és un dia festiu i encara dormen tots.

Finalment el Martí, després de pensar-hi durant una bona estona decideix llevar-se. S’asseu al llit i observa el dormitori. La roba que duïa ahir està ben penjada a la cadira, les espardenyes damunt la catifa als peus del llit, la persiana lleument arremangada deixa passar la claror del matí que travessa tímidament la finestra. Damunt el tocador el retrat del dia que el Carles es va casar amb la Judit, just a la dreta un altre de la comunió de la Laia amb el petit Bernat assegut a la falda.
- Que guapos!, pensa el Martí en veu alta. – I com me’ls estimo, afegeix emocionant-se.
A la tauleta de nit el rellotge que ja marca dos quarts de nou, i el retrat de la Calamanda. Cada nit i cada matí, de nou anys ençà, el seu primer i últim pensament són per a ella. Quaranta anys de matrimoni, els darrers quatre mesos de patiment però sempre junts. La Calamanda era una dona menuda i primeta però amb molt de caràcter i empenta. No l’espantà mai res ni ningú. Només els va poder separar la seva partida. Una llàgrima tèbia llisca per la galta del Martí, una llàgrima que mor als seus llavis.
Novament el sobta la quietud d’aquest matí. A la fi decideix llevar-se i esbrinar-ne el perquè. Després de la visita rutinària al lavabo s’arriba a la cuina. Mogut per la curiositat passa pels dormitoris de la Laia i el Bernat amb la intenció de veure’ls dormint com un parell d’angelets. Les cambres són buides i ordenades en excés. Damut els escriptoris no hi ha llibres ni quaderns, tampoc llapissos ni colors. Ni rastre de pols.
Mig arrossegant els peus es dirigeix a la cuina travessant el menjador que també troba totalment endreçat: les quatre cadires paral.leles a la taula, els coixins del sofà simètrics … Tot està net i polit. No s’en sap avenir.
A hores d’ara, més que sorprès, s’asseu a una cadira de la cuina. Les tasses i els plats de sopar que solen omplir la pica, avui són nets i recollits. Aquest abús d’ordre i pulcritud trasbalsa al Martí que es sent incapaç d’aixecar-se i esmorzar.
- Què significa tot això?, exclama en veu alta bò i pessigant-se la mà esquerra.
En aquest precís moment, davant una sensació no experimentada, pren conciencia de la lleugeresa experimentada en alçar-se del llit. Es posa dempeus al terra de la cuina i comença a moure, una a una, les extremitats del seu cos. El genoll dret es doblega sense cap tipus de dificultat i el peu també sembla estar en perfectes condicions. El genoll esquerra rotula sense causar-li cap tortura. Estira els dos braços a l’hora per damunt el cap i s’alcen amb suma facilitat. L’absència total dels dolors adquirits al llarg dels seus vuitanta-set anys, li fa creure que tot plegat es tracta d’un somni.
Decidit a despertar-se de nou i trobar-ho tot com sempre es dirigeix al dormitori amb la intenció de ficar-se altra vegada al llit.
En refer el camí, el trasbals inicial esdevé curiositat. – Fins a quin punt pot canviar el món exterior dins un somni?
El rellotge del canell assenyala ja les nou. Recordant que és l’hora de més aldarull als carrers, amb les habituals corredisses de pares, avis i nens per no fer tard a l’escola s’apropa a la finestra.
Una visió totalment inversemblant l’estremeix de cap a peus.Una vegada més s’asseu al llit i es frega repetidament els ulls, ara sí totalment convençut de viure un somni, una fantasia de la seva ment. Però la curiositat i la incertesa l’empenyen a mirar altre cop a l’exterior.
A l’altra banda del vidre un dormitori idèntic al seu, amb la peculiaritat d’observar la Judit i el Carles plorant als peus d’un llit. Al damunt el cos immòvil d’un home.
La sorpresa, un calfred i l’espant de la visió gairebé el fan caure. És ell mateix, el seu cos, la seva imatge…o tan sols un miratge?
Enmig de divagacions i dubtes tarda uns segons en adonar-se que sona el timbre del pis. Aclaparat per la última i esfereïdora visió s’encamina a obrir disposat a trobar una resposta o mil preguntes més. En obrir la porta un altre sotrac l’obliga a agafar-se a la maneta. Davant seu, al replà, la Calamanda el convida a acompanyar-la tot allargant-li la mà. Coberta amb un vestit blau cel irradia una bellesa serena i dolça com no recorda haver-li vista mai.
Just en aquest instant al Martí se li il.lumina el rostre i comprèn que el dia d’avui és tan sols el principi de la eternitat.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: