El pilar de la societat

Sempre he estat una persona dolenta, sempre m'ha agradat fer mal. De petit ja planejava plans malèfics per danyar als demés, per fer-los patir. A l'escola els nens em tenien por i els professors encara més. Quan vaig ser més gran la mania no em va passar, tot el contrari, vaig sofisticar les meves estratègies perquè em produïssin el major plaer possible en el moment del clímax.
Al institut, mentre els altres corrien darrera les noies, jo em vaig dedicar a cremar-l'ho. Va ser la meva primera proesa el primer gran repte que vaig superar, es pot dir que vaig perdre la virginitat aquell dia. Encara veig les cares de terror dels nois i dels professors corrent, intentant salvar la vida, i el foc perseguint-los. Les portes tancades, bloquejades, que els va deixar tancats dins. Els bombers corrent sabent que no hi havia res a fer, les cares de les famílies descompostes pel dolor. Aquell dia cent vint-i-dues persones van morir en les meves mans, encara que oficialment va ser un accident
Perquè no treu que per ser dolent hagi de ser tonto. No soc del tipus de persona que gaudeix sent perseguit, descobert o sent famós, les meves motivacions son purament egoistes i només m'agrada que em mirin les víctimes. Mai he estat atrapat en cap acte. Durant els meus primers assassinats amb tortura, o les meves primeres violacions, el nerviosisme sovint s'apoderava de mi, no estant mai convençut d'haver netejat prou be la meva presència, podent deixar rastres de sang o alguna pista inculpatoria.
Però ràpidament el nerviosisme passà a ser morbo i aquella sensació de malestar a goig. Cada repte era major. No n'he fet gaires de grossos, m'agraden els treball petits. A part del incendi, estic orgullós amb haver convençut a un rodamón que empunyés una pistola, entrés a una escola i disparés a qualsevol cosa que es mogués. Tretze nens i dos professors, a part del mateix rodamón, morts. També puc explicar amb orgull la ocasió en que vaig contaminar l'aire condicionat d'unes oficines on treballava. Trenta persones van tenir problemes, quedant-se deu d'elles no aptes per tornar a treballar. I finalment un vaixell que misteriosament es va enfonsar arrossegant amb ell a cinquanta-nou persones i dos gossos.
Per ser-vos sincer he de dir que prefereixo els treballs petits i personals. Segrestos amb tortura psicològica, incendis a boscos, arruïnar totalment una persona fins portar-la al suïcidi, desestabilitzar una família feliç, provocar accidents múltiples... i tantes coses com la vostra part malèfica del cervell pet imaginar. Ho he provat tot, i ja van més de dues-centes persones caigudes!

Podeu creure que tinc la ment malalta, que sóc un depravat, que estic completament boig, però no crec que pugui ser molt diferent del que ets tu. Em moc pels mateixos incentius i finalitats que tu. La realització personal. Quan m'avorreixo un diumenge per la tarda, en comptes de posar-me davant la tele, prefereixo agafar l'escopeta i anar al bosc a caçar excursionistes. Els dissabtes a la nit surto a apalliçar persones, encara que últimament s'ha convertit en una afició massa extensa i perillosa. I els dies entre setmana després del treball em relaxo torturant a les persones que tinc segrestades a casa meva.
Sóc una minoria important de la societat actual, m'agrada al món en el que visc. Contribueixo a la comunitat amb la por i el terror. Dono la inseguretat tant preuada que busquen tots els polítics i líders religiosos per fer-se forts. Faig que les persones no s'oblidin dels seus instints de supervivència, els dono ràbia a les famílies perquè es revelin. Provoco malestar entre la gent, i enriqueixo els poderosos que amb la bandera de la por s'aprofiten per fer diners.

Sense mi la societat actual tant volguda per tothom no s'aguantaria.