El Passatger

Després d'un dia intens i esgotador, es relaxa en veure arribar el cotxe. Conductor i copilot surten del vehicle amb decisió, directes cap a ell. Escolta amb resignació la cantarella de sempre i espera a que li obrin la porta. Puja a la part de darrera i es deixa caure pesadament sobre el seient. Ha fet tot el que tenia previst i està satisfet per la feina ben feta. Potser és per això que es permet desconnectar i gaudir del trajecte. És de nit i plou amb intensitat, els carrers són ben buits i hi ha poca circulació. Millor, pensa. Tota la ciutat és per ell. Mira per la finestra i, per primera vegada, para atenció a les façanes dels edificis de la gran avinguda. La llum ataronjada d'uns fanals ja massa vells dóna un aire melancòlic a l'escena. Sent com el xofer li diu alguna cosa, però l'ignora sense miraments. No vol que res ni ningú li espatllin el moment i no està per converses.
Se n'adona de com ha canviat la ciutat que l'ha vist créixer i li vénen records d'infantesa i joventut. Sospira i es deixa endur per la nostàlgia d'un passat difícil però feliç malgrat tot. Això el fa pensar i decideix que trucarà a la mare tan bon punt arribi, tot i que no li explicarà gran cosa per tal de no fer-la patir. S'avergonyeix una mica de la necessitat d'escoltar la veu materna, ell, a qui tant li agrada donar una imatge d'home dur i impassible, fet a si mateix.
Veu com els eixugavidres s'esforcen per expulsar l'aigua del parabrises, tot i que el xàfec no dóna treva i sembla que se'ls acumuli la feina. Després es fixa en el rostre del “pilot” a través del mirall del retrovisor interior i aguanta el tipus en ser correspost amb una mirada penetrant. Admet que la seva conducció és impecable, pròpia d'aquells que estan acostumats a passar hores i hores al volant. D'alguna manera li reconforta saber que està en bones mans.
Té ganes d'agafar el llit perquè està rendit. Reposa el cap i somriu. Feia anys que no se sentia tan bé. Només li sobra una cosa: les maleïdes manilles.


Òscar