El país de Lot

Fa molts anys que vull anar al país de Lot. És un desert immens de sal on només viuen les sargantanes blanques, una espècie de rèptils que s’amaguen del món en un decorat fet a mida. Tenen lloms amb crestes de dinosaure i la pell albina els fa semblar camaleons de secà enmig del no-res. El primer cop que les vegi, sé que me n’enamoraré perdudament, com si acabés de descobrir l’última baula d’un món perdut, oblidat en un calaix remot de la història. El desert de les sargantanes blanques no surt als mapes perquè és una taca insignificant en la geografia mínima del món. M’agradaria ser el primer a trepitjar aquesta terra verge de gent, on l’única civilització que existeix és d’origen salvatge i tremolo d’emoció només de pensar si seré un pioner. Malgrat tot, sé que el meu nom no sortirà imprès als llibres de text perquè ningú no sabrà cap on vaig. I tinc por, mentre m’assalta el dubte de si tan sols soc l’últim d’arribar-hi d’una llarga llista d’intrèpids de l’exèrcit dels absents que van guardar el secret abans que jo perquè no van tornar mai. I si, com tots els altres, jo també em convertiré en una sargantana blanca, tan blanca com la sal. Tanmateix, sé que tot és mentida, un engany absurd de la meva inconsciència que fabula quimeres quan jo no vigilo. No posaré mai els peus al país de Lot perquè tinc por del desert i de quedar-m’hi atrapat per la meva absurda imprudència de voler ser un heroi. Reconec que soc un somiatruites confés i que no tinc remei, però em declaro prudent perquè vull continuar sent la mateixa persona amb nom i cognoms i passejar-me pels camins de la vida lluint amb orgull tots els colors del camaleó. La presó de la imprudència no té barrots, però ens fa esclaus de la religió dels idiotes. Aquests són els que ara corren per una terra feréstega plena de sargantanes blanques, desterrats per culpa de la vanitat perquè, més enllà de les dunes del desert, només hi ha el vertigen.

Loira Durban