El pagès afable i els intercanvis

Sempre va anar bé. Per més que cervells bruts volguéssin dir 'sempre no', no podien dir-ho. En Duj era en Duj i sent en Duj li havia anat d'aquella manera.

Vivia en una caseta humil en un camp la meitat del qual el conreava. A l'altra meitat hi exposava obres d'art natural que les muses l'inspiraven. No les venia: les regalava. Podien ser uns branquillons-penjoll, unes closques-arracades, una pintura amb colors de pètals de geranis feta sobre fulles de ficus,...

Dormia a la serena quan la calor picava. En una hamaca feta a mà per mans que l'estimaven. Unes quantes i unes quantes i unes quantes. A l'hivern la llar de foc era saltar com un cangur i fer riure el fred. Amb pluges intenses es tornava un xaragall o una riera i sobrevivia. Amb el vent compartia ales. I més de més.

I és que aquell noi, després home jove, home madur i home postmadur va gaudir de la seva existència en aquell espai, que era el seu món.

Era dolç, tendre, alegre, parlador quan tocava ser-ho, callaire quan tocava ser-ho...i més. Tant més!

Cada dona que passava i s'encantava amb els productes del seu hort, ell que li deia:

-El que vulguis, a canvi d'intercanvi d'un estar junts sis hores.

Cap fèmina s'ofenia. Ho deia tan clar! Ell oferia i elles acceptaven.

Sí: en Duj era inefable. Tan bo era el record que s'enduien (no podien repetir) com el que omplia els cistells i cabassos.



Fins que la gelosia generalitzada de pagesia veïna va esclatar i se'l van carregar amb verí per a porcs senglars. En Duj llavors era octogenari: colaria.

Però no. Una munió de femelles plenes d'amor i agraïment van envair les propietats d'aquells sers malignes i mai més res hi va poder créixer perquè les van regar amb un dol tan gran que cap llavor plantada pels assassins esdevindria fèrtil.