El nostre tren de vida

Un relat de: copernic

L'estació de tren és el paradigma de l'esporàdic, de l'efímer, del caòtic. A diferència d'un formiguer en el que cada moviment dels seus elements és aparentment capritxós, però en realitat amaga un pla preconcebut, els recorreguts, les anades i vingudes d'aquests éssers anònims que pul.lulen per aquest espai em semblen erràtics, profundament desarrelats. L'estació és la casa dels sense sostre, dels malalts mentals, dels pidolaires, dels obsessos, de tota aquella gent que no ha donat o no ha pogut donar a la seva vida aquella solidesa que molts voldrien.
Aquests rodamóns de via estreta comparteixen escenari amb milers de persones que compren el seu bitllet, que pugen a l'andana i que agafen el seu tren, que no es deturen ni un sol moment i que no concedeixen a aquest indret més que una presència fugissera. L'estació és per ells només un peatge, un fre momentani abans d'emprendre novament el camí.
El ferrocarril és en si una metàfora de la mateixa vida. Sortim, arribem a una parada, descarreguem les males experiències acumulades, tot allò que ens va fer sentir ridículs alguna vegada, tot el que va sortir malament i carreguem en el tren projectes nous, renovades il.lusions, llavors la porta es tanca i continuem la nostra singladura i així fins arribar al nostre punt de destinació, en el que com deia Joan Brossa ens estem esperant nosaltres mateixos. A vegades estem en via morta, a voltes ens descarrilem, agafem un tren equivocat, o perdem el darrer tren, però si tenim via lliure , endavant!. No és estrany que una estació abandonada, amb les vies secundàries reflectint la llum del crepuscle, indrets on han crescut les herbes descontroladament, ens produexi un desassossec clar però indefinible, espès i melangiós; són moltes les semblances que es poden trobar amb les diferents etapes de la nostra vida, molts els lligams ocults que aquest món manté amb el més recòndit de la nostra memòria.
La literatura ha aprofitat aquest univers per crear les més fantàstiques novel.les. Des d'Agatha Christie fins a Italo Calvino, molts escriptors han sentit, conscient o inconscientment aquesta relació directa, aquest eufemisme de la nostra existència i l'han plasmat en belles narracions que destil.len la fascinació que ens produeix tot aquest entorn. El cinema també ha aprofitat aquest pou d'inspiració, els vagons de fusta luxosos de l'Orient Express, les màquines de vapor, les estacions victorianes han quedat magníficament retratades en moltes pel.lícules plenes de delicada sensibilitat o d'èpica grandesa. Em venen a la memòria El maquinista de la General, Estranys en un tren, Assassinat a l'Orient Express i tantes i tantes altres que han aprofitat aquest tema per bastir films plens de misteri, intriga i romanticisme que tenen com a escenari aquest invent indefugiblement lligat al segle passat.
Les estacions tenen aquest encís indefinible del lloc de pas, de la quotidianitat de l'entrecreuament de viatgers, de la manca de solidesa d'unes relacions momentànies de veïnatge i de proximitat física. Quan ja fa una estona que ha sortit el darrer tren, quan les últimes remors de les andanes s'han apagat i l'estació queda en silenci després de tot un dia de constant guirigall els quatre desarrelats es disposen a passar la nit amb expressió ombrívola. Llavors, del fons de l'edifici, d'una porta a penes distingida de la grisor de la paret surt la dona de la neteja, que taral.larejant una vella cançó de la seva terra es disposa a passar el motxo. És l'única presència sòlida en un paisatge de vaporositat, l'única claror en un univers d'ombres.

Comentaris

  • Excel.lent![Ofensiu]
    copernic | 10-04-2011

    Amb un títol que juga amb les paraules emboliques el lector en una xarxa de sentiments i emocions, amb una dona (podria ser un home també) torturada pels dubtes, les insatisfacions i la rutina que decideix iniciar una aventura que acaba descobrint-se. Molt ben descrites les reflexions d'ella i el diàleg posterior quan ja s'han ensenyat les cartes. És un text que fa reflexionar sobre l'amor, la il.lusió, la passió i la carència d'alguna d'aquestes coses. Aquest crec que és el gran mèrit que té el teu relat. "A la corda fluixa" ja m'havia agradat molt però com han dit aquí a baix aquest pot entendre's sense haver llegit l'altre. Celebro la teva recuperació literària després d'una "malaltia" de quatre mesos. Una abraçada!

  • El tren com a protagonista[Ofensiu]
    nuriagau | 09-04-2011

    Ens has ofert un text en què ens parles de les estacions de trens. No només t’has conformat fent-ne una de les acurades descripcions a què ens tens acostumats. A més, ens les has relacionades amb la vida emprat un conjunt de metàfores precioses. I, també, has fet un elogi d’aquests espais com a fonts d’inspiració per a les creacions artístiques.
    El darrer paràgraf d’aquest assaig m’ha semblat magnífic.
    Ens seguim llegint.
    Núria

  • gràcies![Ofensiu]
    nunetta | 06-04-2006

    eis!!
    primer de tot, moltes gràcies pel teu comentari. M'ha animat molt que em diguessis que t'agrada el meu senzill, i m'has animat a esriure una mica més, ja que m'havia estancat pensant que la meva literatura era massa senzilla...
    moltes gràcies, de debò!

    Pel que fa al teu relat... ja saps que m'agraden els que fan referència a trens i estacions (per això m'has recomanat el teu) i l'has encertada.. m'agrada molt. Si et sóc sincera, potser se m'ha fet una mica feixuc quan cites altres pel·lícules, però m'ha agradat molt ( i també sorprès) que hagis tingut en compte les persones que tenen l'estació com a casa o refugi...


    Una abraçada,

    Núria!

  • bon treball narratiu[Ofensiu]
    foster | 18-07-2005 | Valoració: 8

    tens un discurs ben treballat, però tot i que m'encanta el tòpic del tren i el seu entorn, ple d'imatges suggerents, comparacions que donen molt joc, metàfores fàcils i alhora molt útils i d'un significat explícit i directe, no sé.. dedicar-li un monogràfic em sembla excessiu. Només que la dona de la neteja hagués rumorejat una frase enllaç, o que s'hagués trobat alguna cosa estranya i unusual dins una estació de tren, o un personatge desconegut que amb la seva presència trenca el lirisme previ, potser hagés quedat més rodó, més intencionat. No ho sé, potser desvario.
    Per cert, gràcies pel teu comentari. Tens raó, i haig de confessar que "destins.." és més que res un exercici, m'ho vaig passar bé amb la idea inicial: uns pujant i els altres baixant, cada u a la seva, sense conèixer-se de res, però essent al final decisius en la vida i mort de l'altre. Són coses que llegim cada dia, un cotxe que travessa la mitjana i s'encasta amb un vehicle que ve en direcció contrària. Qui hi va a dins? Què han pensat en el moment del cop fatal? És just morir d'aquesta manera?
    El que passa és que a vegades el que escrivim es queda en això, en una idea confusa que no aconseguim traslladar al paper. Què hi farem!
    Molt més content i satisfet estic de "dubte raonable", si pots, llegeix-lo.
    foster

  • Ondia![Ofensiu]
    Alícia Gataxica | 27-01-2005 | Valoració: 9

    "L'estació de tren és el paradigma de l'esporàdic, de l'efímer, del caòtic." Ondia! m'envanta, m'agraden els trens i m'agrada el tràfec de les estacions,. les teves descripcions son magnífiques i aporten imatges i anàlisis, i les teves metòfores son molt encertades.

    Bé, ja he llegit dos relats teus... i m'agradat conèixer com escrius.

  • mar - montse assens | 27-01-2005 | Valoració: 10

    tu ho has dit, ... una metàfora de la vida i de la trista realitat

    m'ha agradat moltíssim aquest relat
    gràcies

Valoració mitja: 9

l´Autor

Foto de perfil de copernic

copernic

338 Relats

1182 Comentaris

386857 Lectures

Valoració de l'autor: 9.78

Biografia:
Per qüestions de feina he hagut d'interompre la meva producció periodística i literària. Després del tsunami i amb l'aigua al seu lloc torno a començar: Déiem ahir...