EL NADÓ I LA JOGUINA

Pobre nadó... varen fotre-l'hi davant aquella monstruosa joguina electrònica digital que a cada gest, xiscle de temor o sorpresa per part d'ell, aquella andròmina es movia com un petit Frankenstein... Tot l'hi era escarnit en moviments acompanyats de gesticulacions nervioses, lluminoses, sonores i fantasmals...

Jo, que nadó -tal com m'expliquen- només de veure un estrany amb boina i fumant un caliquenyo ja m'esparverava!..

Crec que aquests nadons nouvinguts d'avui dia, entre artefactes, pantalletes digitals amb xiulets i llums estroboscòpiques, acabaran d'adults fets uns éssers del metavers distòpic amb uns caps desbordants de paranoies existencials...

No voldria pas avui dia tornar a néixer i menys entremig d'aquests artefactes tant sofisticats!...

De pallús poc o molt n'he sigut de mena... Dit d'una altra manera; de petit em donaven un tub buit d'aspirines on jo hi posava el ditet a dins per fer-lo espetegar... Blop!... Amb això ja en tenia prou!...

Més endavant varen seguir altres entreteniments, com aquelles llaunes buides de sardines que lligades amb cordills feien un majestuós tren... Era tant màgic tot allò...

Tot hi així he pogut arribar a ser un modest i insignificant professor universitari...

No anem bé.