El meu crim perfecte

L’últim glop m’estava fent perdre el sentit. Respirava amb dificultat, l’aire entrava pels meus pulmons a petites batzegades però suficients. Intentava inspirar amb força per recuperar la consciencia, però no aconseguia l’efecte esperat. Vaig sentir una veu opaca i llunyana que em deia:

–Aixeca’t , encara no ha arribat el teu moment. Lluita!

La meva voluntat havia desaparegut abandonant-me intencionadament, sabent que no seria capaç de refer-me. La sentia a cau d’orella rient-se de mi amb sorna.

–Ja, ja, ja....ja!!!

No ho podia suportar, el cap m’esclatava. El seu volum cada cop es feia més ferotge i estrident. Vaig pregar-li que fos condescendent amb mi, que perdonés tots els meus errors, però va continuar persistent, amb crueltat. Tot estava dat i beneït.

Avançava voluntàriament cap al meu destí. Les llàgrimes lliscaven per les meves galtes però continuava preparant l’escena fruït del meu desig i anhel per tornar a enamorar al meu amant desaparegut. Vaig deixar sobre la cadira aquell vestit que sempre l’havia enlluernat. Els seus colors simulant l’arc de Sant Martí l’havien reconquistat després de trenta anys de convivència. Al terra descansaven les sabates de taló a conjunt, que tant atractiva i desitjable m’havien fet només pel meu amor. Sobre la taula del menjador vaig situar el retrat que mostrava la nostra joventut i on la tendresa sobresortia del marc Ell ja no estava amb mi, però continuava acompanyant-me i fent-me enyorar-lo a cada instant. Desitjava estar al seu costat de nou. Em vaig atansar al balcó. L’abús dels fàrmacs estaven potenciant la decisió presa oferint-me la llibertat que tant desitjava sense sentir cap remordiment. La banqueta ja estava situada en el lloc idoni. La seva alçada era la necessària per facilitar la meva decisió.
Van ser dècimes de segons i no vaig tenir prou temps per pensar que estava fent.

Jutgeu els meus actes, tant em fa, jo he aconseguit el que desitjava.


Pseudònim: Red Vega