El llac dels Cignes (part 1)

La Laura havia esperat tres mesos, per sortir de casa. La infecció estava radicada. Aquella nit quan va arribar la Nati va donar-li una sorpresa.
-Demà anirem a veure el llac dels Cignes, ja he comprat les entrades, no et pots fer enrere – va dir la Nati amb entusiasme - Hem de celebrar -ho. No estàs contenta, Laura? – Va preguntar-li en veure que no tenia cap mena d’expressió definida.
-Sí, ho estic o millor dit. No ho estic... Ai, mira, no ho sé – Va respondre inquieta.
-Va, Laura – va suplicar-li – ens ho passarem bé. Fa molt de temps que no fem res juntes.
-Avui, no estic d’humor, ja parlarem demà – va donar la conversa per acabada i va tancar la porta de l’habitació amb un cop sec.
Amb el capcot la Nati va estirar-se al sofà. Des de feia tres mesos aquell sofà era el seu dormitori. No podia dormir, la nit es feia llarga, necessitava trobar la manera de salvar la relació. D’ençà que la Laura se li havia diagnosticat la malaltia, ja no era aquella dona riallera, esbojarrada, de la qual s’havia enamorat. Ara tot era diferent, el càncer cada dia guanyava més terreny i estava decidit a destruir-ho tot.
L’endemà quan la Nati va arribar a l’oficina tot era com sempre, una olla de grills. Els telèfons no paraven de sonar, el director escridassava a tothom com cada matí.
-Vinga, ràpid! Necessito aquesta crònica, ja ! Ha de sortir a la tirada d’aquesta nit.
Mentre, el director feia el seu ritual matiner, la Nati tenia la mirada fixada a la pantalla de l’ordinador. Era incapaç de començar la crònica del dia.
Al cap de dues hores el mòbil va sonar.
-Va, sortirem... – va dir la Laura en veu més animada. – Crec que tens raó ens anirà bé distreure’ns. A més, avui m’he llevat més animada.
-De debò... perfecte. T’estimo. Ens veiem després ara t’haig de deixar. T’estimo, t’estimo molt. Et truco després- va respondre amb entusiasme la Nati quan tot just el director venia directa a la seva taula.
-Nati, avui et necessito per cobrir la notícia de la prèvia dels premis Gaudi- va dir el director com si li anés la vida-.
-Ja... ho pots somiar – va respondre la Nati amb to burleta- Aquesta nit he quedat amb la Laura. Per fi, s’ha decidit, per tant no penso fer hores extres aquesta nit. Ho entens, oi?
-No fotis!- va contestar estirant-se els cabells – Això no m’ho pots fer!
-I tant, que t’ho puc fer. Envia a la becaria i et prometo que cobriré la nit dels premis. Mira... si vols? Et faig una crònica extra del Llac dels Cignes. És l’espectacle que anirem a veure aquesta nit.
-Saps que em fas una putada, Nati. M’aprecio molt a la Laura i em sap greu tot plegat. Així que vull tota una columna del puto llac. – Va dir mentre s’allunyava de la taula renegant.
-Saps què? Avui fas molt de goig – va cridar la Nati al director, quan aquest estava a punt d’atacar a un altre redactor.
-A la merda, Nati. Demà a primera hora, vull que m’entreguis la crònica. Entesos?
Com sempre la jornada al diari era interminable i a les vuit de la tarda, la Nati va apagar l’ordinador, va anar al bany per retocar-se una mica, no li donava temps d’anar a casa. Va pessigar-se les galtes amb la intenció d’agafar una mica de color, es va treure el llapis que duia com a agulla de cabell i va començar a raspallar-se’l de tal manera que cada raspallada deixava anar tota la tensió laboral, finalment els cabells van tornar al seu lloc obtenint un caire més juvenil. Va mirar-se de nou al mirall i va somriure pensant – Aquesta nit, serà una gran nit-. Va sortir del diari corrents cap al teatre.
En arribar no hi havia cap rastre de la Laura. La funció estava apunt de començar, la Nati va pressentir que la il•lusió començava ennuvolar-se. Van apagar-se els llums i se’n va anar a un racó de la sala , va tornar a mirar al mòbil i va tornar a rellegir els últims missatges on la Nati deia que es trobarien allí.
De sobte , el mòbil va sonar. En veure el remitent. Va deixar que el mòbil sonés dos cops més. Era el temps necessari per respirar fondo abans de contestar. No eren bones notícies.
-Digui...