EL LÍMIT TRANSMUTAT

La mort no era el final, sinó el primer sospir veritable. Així ho havia intuït la Carme mentre les seves mans, pàl·lides i marcades per les venes blaves, s’aferraven al llençol com l’últim ancoratge del que anomenaven “realitat”...

La seva habitació, impregnada de l’olor asèptica dels hospitals, es va omplir d’un silenci dens, com si el temps s’hagués esquarterat en mil partícules lluminoses...

Els monitors xiulaven de forma intermitent, però ella ja no sentia res. El seu cos, aquell vell instrument de carn i ossos, havia deixat de pesar...

-Alliberament!- va pensar, mentre una calidesa líquida li inundava el pensament.

Recordava les paraules del seu mestre, un filòsof oblidat que deia que la mort era l’única porta no condicionada per les lleis d’aquest món. “El cos és una metàfora”, deia ell, “una metàfora que esclata quan la consciència s’atreveix a transcendir-la”. Ara, mentre la llum blanca del passadís s’apagava, la Carme comprenia. No hi havia dolor, ni por, només una expansió infinita, com si el seu jo es desplegués en mil dimensions simultànies...

I llavors va veure-les: les portes.

No eren portes, en el sentit literal, sinó llindars de possibilitat, espais on el temps es doblegava com un origami còsmic. Cada un brillava amb una tonalitat diferent, cadascun era un univers paral·lel que responia a una decisió no presa, a un camí no triat. En un, ella era una guerrera a un bosc de arbres violàcils, lluitant contra ombres que cantaven. En un altre, una astrònoma que desxifrava els secrets d’un cel ple de tres llunes. En un tercer, només existia com a vent, buidant-se sense forma a través de deserts de vidre...

-Els universos són somnis que es creuen- va sentir, encara que no sabia si la veu era seva o d’algú altre...

La Carme va comprendre que la mort no era una fi, sinó un despertar cap a la multiplicitat. Allà on la vida l’havia lligat a una sola narrativa, ara esdevenia autoria infinita. Cada univers era una frase en el poema que mai no s’acaba, una nota en una simfonia sense final. Alliberament absolut: la caiguda de les màscares de la individualitat.

La pregunta la va sacsejar. Els universos paral·lels tremolaven, com espills trencats, i per un instant va retrocedir cap el llit, cap al cos que ja no respirava. Una part d’ella, encara humana, va clamar per un sentit últim, per una veritat única. Llavors, des del centre de l’expansió, va emergir un riure. No era cruel, ni alegre... era simplement “lliure”.

-No cal triar- va murmurar una presència que podia ser ella mateixa o el buit fet veu. –Ets totes les Carmes, i cap a l’hora. La mort és el moment en que el conte esdevé biblioteca-.

I així, la seva consciència es va dissoldre en la xarxa d’existències, saltant d’univers a univers com un electró lliure, participant de totes les històries sense ser captiva de cap. En un racó del multivers, el seu cos va exhumar l’últim alè. A l’habitació, una infermera va apuntar l’hora i va tancar els ulls de la difunta amb suavitat. Però fora, una brisa càlida va obrir la finestra, i algú va jurar sentir un riure que es perdia entre les estrelles...

La mort, va descobrir la Carme, no era una pèrdua. Era la fi de la il·lusió de la separació. I en això raïa la seva bellesa terrible: ésser l’únic acte veritablement lliure, el pas que et converteix en tot el que vas poder ser, i tot el que mai no et diran que ets.

A la meva mare.






2025