El guaridor Guà Guà

Una dona de cinquanta-quatre anys i quart estava desesperada: no sabia què fer amb la gran dosi d'energia negativa que se li congriava en el temps d'oci (en tenia massa) i d'aquí la neurosi: creure-s'ho. Com que va llegir que era cosa bona marcar-se límits per a petits objectius, va trobar pertinent deixar enllestit l'eliminar la suma de frustració, ràbia, tristesa i nostàlgia abans de passar als cinquanta-cinc, que li semblava un nombre molt coquetó i que no es mereixia encetar-lo amb cara agre i manca d'orgasmes per l'aflicció que sentia quan provava de descarregar-se amb un consolador. Era de menester somriure a la vida i allò només podia emergir d'ella mateixa (li havien dit i redit...però costava tant!).

Vivia acompanyada de l'excompanya del seu excompany. I d'uns exveïns de l'excompany, tots grans persones bones bones bones. Avorrides, repetitives, però bones bones bones. Entenia que havia de treure's aquella gent del seu voltant: configuraven ombres que acabarien enquistant-se-li. Havia de fer net. És clar que l'habitacle -una imitació de cottage anglès- situat en un espai prou vàlid (el cementiri només es distingia en la distància) amb hortet en un flanc i bestioles plàcides no ajudava a desenganxar-se. O recons d'aquell indret, fossin espais de la casa amb mobles que parlaven, la llar de foc que onejava flames conciliadores per a somnis d'hivern, el porxo pintoresc, la lluna silvestre...I una conversa aprofitable de cada mil amb els compartidors de vivenda.

Precisament durant una comunicació parlada vàlida amb la filla gran de l'exveïna, la Xe (es feia escurçar el Merxe) va anotar-se l'adreça d'un guaridor, un tal Guà Guà (nom i cognom) que tenia molta anomenada, tanta que àdhuc curava desil·lusions comíciques.

La Xe va fer cap a cal guaridor Guà Guà amb la moto rovellada d'un pagès que era feliç tenint una moto rovellada (entre d'altres coses). Li va prestar a canvi d'una xerrada d'abril. Ho van apuntar, van firmar tots dos, i quan toqués es compliria. Ella va estar d'acord en pagar el combustible i tornar amb croisanets farcits de crema artesana (cosa dificílissima en època indústria-alimentària-empedestalada).

La dona es va posar un vestit de ras amb un estampat de marietes que jugaven a ping pong. Botes d'aigua per si treia emocions -no rellisqués-, bolso de pell abandonada de serp mutant i ulleres de mig sol i mitja lluna que feia lustres li havia regalat un nòvio trancendentment trastocadet que un jorn en concret va marxar a les quimbambes amb xiruques fetes al país.

Un cop al centre de teràpies, com que patia que la moto no fos robada, va preguntar si la podia aparcar al bàter. Amablement, la recepcionista va argüir que preferia que la recalqués contra una deessa Elefanta de fusta corcada al·legant que la presència del vehicle enverinaria la plaga i que a canvi, quan hagués de pagar, li descomptarien cinc cèntims. La Xe es va entusiasmar per la generositat i una llagrimeta li va regalar per la galta esquerra, sortida del lacrimal dret, però desviada (un ver art).

No va haver d'esperar gaire, asseguda en una butaca mig esventrada que permetia alliberar gasos amb naturalitat. La del despatxet estava berenant iogurt sabor valeriana amb polsim de llum del chakra quart.

Va comparèixer el guaridor amb un esponerós somrís. Ocupava un bon espai (segurament havien hagut de fer obres al passadís per aquell motiu). L'home -deuria seixantejar- no era prou alt com per ser baix i anava abillat amb una camisa de coll mao i uns calçotets acrílics que li marcaven la virilitat. Als calçotets lila fosc hi havia cosits, fent forma d'estels, lluentons d'un to maragda. En Guà Guà la va fer passar a una cambra menuda. La va fer seure i se la va mirar. De l'orella de la figura d'un follet que tenia en un prestatge rere seu va despenjar un crucifix amb cadena. A la paret la Xe va observar pòsters evangèlics i arcangèlics, aportadors de pau suprema. El sanador va tancar els ulls i va demanar a la Font Sagrada que el permetés arreglar les energies embussades o problemàtiques de la dona. Pronunciava els mots ràpid i en fer-ho uns quants cops seguits, la Xe, cansada, va desviar l'atenció per tal de tafanejar si el sanador tenia varius a les cames i comptar-les.

La veu de Guà Guà era melosa i alhora creïble. La Xe va copsar perfectament la fe de l'home en el que es dedicava i li sabia greu no parar de fer anar la ment analitzant i dubtant en un tant per cent , com si embrutés el moment. Hi havia anat i desitjava enllestir mals rotllos des del cor, caram! Però el cervell no parava anotant detalls, matisos, impressions.

L'home, induït per la 'força', va marcar uns punts sobre el dibuix d'una figura humana. Allà on calia centrar les vibracions benignes. Li va explicar, ella va assentir i es va estirar a la taula tova amb coixí pel cap i catifa pels peus on gratar amb les ungles i desfer-se de bocinets de quisca que fa la guitza quan es toca a terra (així li ho va comentar).

Seguidament va posar-li les mans al cap i va prémer una zona clau. Llavors va iniciar la cantarella gripauosa rogallosa: un intermitent so des de les pregoneses del seu ésser. La Xe no s'ho esperava i es va haver d'aguantar el riure. Semblava un engranatge ximplet cantant a Eurovisió. Prou, no havia d'imaginar-s'ho. A cada àrea malalta, l'home s'hi estava i s'hi estava. De tant en tant li venia tos i l'esquitxava un xic.

La cosa es va allargar. Segons l'afectació, el bloqueig, calia incidir-hi més. No se li ursurava, la gola? A més, li endinsava dits en musculatura tossuda! La Xe respirava bé, sí, veia una llum estranya...

Quan es va despertar, l'home li va dir que es posés dempeus i la va abraçar per darrere, per espolsar mals esperits de la columna. I per davant: a la Xe se li van clavar la quasi dotzena de collarets de pedres màgiques que en Guà Guà mai es treia. La Xe va sentir-se reconfortada, no obstant. Sentia olor d'aixella i de vernís d'una trona que hi havia per allà, on el sanador hi tenia un déu poliàrtic fent de criatura que no vol sopes.

Finalment, el guaridor va tornar a treure el crucifix i el va deixar oscil·lar mentre l'aguantava.

-D'aquí un dia sentiràs com físicament et treus un pes (la Xe va pensar si potser volia dir que perdria les arracades de perla de riu); d'aquí dos, la ment reposarà més (la Xe va pensar que allò era quasi impensable i que tant de bo tant de bo tant de bo) i d'aquí tres, l'estat anímic serà més òptim (la Xe va entendre que no llegiria més la revista 'Hola, Borbonosa').

El pagament era la voluntat. Ella es va descollar un ullal d'or i li va donar amb molt d'amor. Es van tornar a abraçar i aquest cop la dona va notar com la vintena de braçalets que Guà Guà lluïa se li marcaven. Tot era bon senyal, va interpretar. Es descollaria mig queixal de plata i li donaria estrenes. Cal ser agraït.

Quan va anar a recollir la moto va sentir el so del sanador. S'havia enganxat a la moto, era encomanadís? No. Venia de per allà a prop. El guaridor era al lavabo a mirar-se un tatuatge dels quatre elements que amb el refrec no s'hagués malmès. La Xe va entrar novament a la cambra i sota la camilla revestida amb tela de blondes de mercadillo hi va trobar una galleda amb aigua i una boia avariada que no parava de fer...el so sanador.

Va riure tant!

A partir d'aquell dia va estar sempre alegre.

I, evidentment, tot va millorar a la seva vida.

Tot i que això seria un altre relat.