El gos saberut

Se’l mirava fixament. No perdia passada.Tafaner com ell sol. S’asseia al sofà i de reüll observava els missatges del mòbil i de l’ordinador. Com si sabés llegir. Alçava les orelles escoltant amb molta atenció les converses i movent el cap com si hi participés i opinés al respecte. Quan gravava una nota de veu se li asseia al davant. Es quedava palplantant. Delerós de conèixer-ne tots els detalls. I d’ençà que teletreballava fins i tot treia el morro a les videoconferències.

S’estava convertint en un membre més dels grups de whatsapp i del pipi can. Sempre es quedava a prop per tafanejar el que deien els altres veïns i estar al dia de les novetats.

I en Pep va començar a pensar que l’amo no era ell. Era el Tro. Controlant-lo. Mirant-lo de cua d’ull. Supervisant la seva interrelació amb d’altres. Exigint-li que el tragués a passejar puntualment tres vegades al dia. Amb la corretja a la boca. Bordant-li si s’endarreria uns minuts tot assenyalant-li el rellotge de la cuina. I al carrer, haver-se d’ajupir per recollir-li les cagarades, tampoc l’ajudava a sentir-se empoderat.

Per això en Pep es començà a preguntar com podria buscar-li un altre amo sense que se n’adonés.