El gos que passejava a l’home

Fa dies que no els veig. Un home i un gos als que sovint veia pel barri. En un principi em va semblar que l’home passejava al gos, però observant-los bé ja no tenia tan clar qui passejava a qui.
L’home, d’uns noranta anys, alt i prim, caminava lentament agafat a una corretja que anava a parar al seu esquelètic gos. L’animal es movia tan a poc a poc com el seu amo. Vaig pensar que entre els de la seva espècie, també devia ser dels més vells. Veient-los caminar junts, semblava com si estiguessin units per un cordó umbilical, a través del qual, els arribés un filet d’energia que compartissin. D’aquesta manera jo imaginava que els passava de l’un a l’altre en funció de qui en tingués més necessitat.
Amb el seu pas parsimoniós i encarcarat, donava la sensació de que tan el gos com l’home, amb un sol moviment brusc s’haurien pogut trencar.
Un dia que van passar pel meu costat, em vaig atrevir a preguntar-li a l’home:
-És molt gran el gos?
A lo que ell respongué:
-Si, com jo.
I com si tingués poques ocasions de petar la xerrada amb algú, va afegir:
- Si surto cada dia, és perquè el gos m’hi obliga. Quan es posa davant la porta de casa, ja sé que és hora de sortir. Sempre és ell qui decideix en quin moment fer el passeig i tria la ruta. També sap quan començo a estar cansat i dóna per finalitzat el volt i em porta cap a casa.

Després d’aquesta petita conversa vaig tenir clar que era el gos el que passejava a l’home.
No vull ser pessimista, però si ara fa dies que no me’ls trobo, potser és perquè un dels dos ha deixat a l’altre.