El far

EL FAR

L’afilat tall de l’espasa l’apuntava sense miraments i aquells ulls que adés l’havien seguida amb avidesa malaltissa ara la fitaven encesos de pura ràbia.
—Seràs meva o de ningú més! Tria! —bramà el barbut pirata brandint la punta del sabre. L’assot més temut del mediterrani, a les ordres de Barba-rossa, havia gosat ser desafiat per una jove d’aspecte fràgil que reculava a tentines per la planxa que es gronxava suspesa a l’aire. La noia resistia l’embat sense apartar la mirada d’aquella fulla esmolada ignorant l’aldarull de coberta. Les gotes de suor li regalimaven pel seu rostre bru, brillants, lliscant amb força fins morir en una barbeta marcada. La boca, de llavis gruixuts i closos en un gest desafiant, quasi descarat, s’obrí un moment per deixar anar un sorollós esput que aterrà al bell mig de la frondosa mata de pèl negre facial.
—Mai! —esclatà i abans que el bàrbar pogués reaccionar, corregué fins a l’extrem del tauló, mirà a babord amb recança i, donant-se impuls, se submergí en la massa fosca i viva que, com una aliada en aquella desigual lluita, s’agitava delerosa d’engolir-la i ocultar-la en les seves profunditats.
La galera es mantenia vigia en les aigües més fondes, sense apropar-se a la costa, camuflada a l’horitzó per la broma nocturna. Era poc més que una taca, una ombra mal pintada. Però si l’endormiscat soldat de la torre de guaita hagués parat bé l’orella, el suau oreig de llevant li hagués fet arribar una remor creixent que venia de mar endins: l’esvalot de crits, renecs i veus clamant venjança per la fugida de la corsària rebel. El seu esperit romandria en aquell espadat, on cinc segles més tard el vaig trobar jo, abans de perdre la consciència. En la mateixa roca on avui s’aixeca el far que, com un ciclop, escruta l’infinit amb el seu únic ull, allà on el mar es confon amb el cel, on Penélope esperava el vaixell d’Ulisses, i on tants i tants mariners solitaris exhalaven tranquils en albirar la llum titil·lant de la gran llanterna.




Pseudònim: Artemisa