Cercador
El diari de colors: Fase de resignació
Un relat de: Concurs ARC de microrelats a la Ràdio- Compartir:
EL DIARI DE COLORS: FASE DE RESIGNACIÓ
Diumenge 15/03/2020. Confinament en marxa. El coronavirus és una amenaça real. Amb mala consciència, faig una petita excepció. Quina vergonya, quina por. Torno a casa per quedar-m’hi!
Dilluns 16/03/2020. Desperto conscient. Faré una organització escrita de com anirà el dia. No l’acabo. Desganada, esmorzo com un dia normal. Rebo la trucada del company. L’economia ens manté dins del sistema. Per rigor, seguim treballant. Em dirigeixo a la oficina, ara, a la meva habitació. Les hores passen ràpid fins a l’hora de dinar. Connecto amb la ràdio i la televisió per trencar el silenci. He dinat. He acabat una lectura. Trenco la tarda fent com si sortís a córrer. Surto al replà de l’edifici i començo a pujar i baixar escales, 4 pisos amunt i avall. Això serà horrible. Però aviat m’animo: 37 minuts i uns 5 kilòmetres. El panorama és desolador. Em dutxo, i vaig a comprar! La ressaca del dissabte es nota. Prestatges arrasats per l’egoisme d’alguns éssers que es fan dir humans. Mascareta i guants, a més d’hidroalcohòlic són ja indispensables. No sóc la única que fa una petita compra. És racionament autoimposat o és trobar l’excusa per sortir demà? Per depriment que sigui, hi ha desesperació per sortir un moment. Al vespre toca fer l’aplaudiment des de balcons i finestres. Va per al personal al capdavant de la crisi sanitària. Jo felicito també als “no protagonistes”, als que ens quedem a casa. Vull que aquestes línies siguin el diari de colors per donar llum a dies de foscor.
Dimarts 17/03/2020. Quasi ídem anterior. He sumat 1 kilòmetre més a l’exercici de pujar i baixar escales. Les prediccions dels infectats i morts han fallat, i tot és més dramàtic...
Dimecres 18/03/2020. Terrorífic. Que d’aquest confinament en sortiran obres d’art...? La primavera ha trucat a la porta i li dic: ho sento, no et puc deixar passar per risc de contagi. El diari de colors quedarà en blanc, tot dependrà dels ànims dels dies que vindran. Dijous 19, divendres 20...
Per: Ferotge Fèmina
Diumenge 15/03/2020. Confinament en marxa. El coronavirus és una amenaça real. Amb mala consciència, faig una petita excepció. Quina vergonya, quina por. Torno a casa per quedar-m’hi!
Dilluns 16/03/2020. Desperto conscient. Faré una organització escrita de com anirà el dia. No l’acabo. Desganada, esmorzo com un dia normal. Rebo la trucada del company. L’economia ens manté dins del sistema. Per rigor, seguim treballant. Em dirigeixo a la oficina, ara, a la meva habitació. Les hores passen ràpid fins a l’hora de dinar. Connecto amb la ràdio i la televisió per trencar el silenci. He dinat. He acabat una lectura. Trenco la tarda fent com si sortís a córrer. Surto al replà de l’edifici i començo a pujar i baixar escales, 4 pisos amunt i avall. Això serà horrible. Però aviat m’animo: 37 minuts i uns 5 kilòmetres. El panorama és desolador. Em dutxo, i vaig a comprar! La ressaca del dissabte es nota. Prestatges arrasats per l’egoisme d’alguns éssers que es fan dir humans. Mascareta i guants, a més d’hidroalcohòlic són ja indispensables. No sóc la única que fa una petita compra. És racionament autoimposat o és trobar l’excusa per sortir demà? Per depriment que sigui, hi ha desesperació per sortir un moment. Al vespre toca fer l’aplaudiment des de balcons i finestres. Va per al personal al capdavant de la crisi sanitària. Jo felicito també als “no protagonistes”, als que ens quedem a casa. Vull que aquestes línies siguin el diari de colors per donar llum a dies de foscor.
Dimarts 17/03/2020. Quasi ídem anterior. He sumat 1 kilòmetre més a l’exercici de pujar i baixar escales. Les prediccions dels infectats i morts han fallat, i tot és més dramàtic...
Dimecres 18/03/2020. Terrorífic. Que d’aquest confinament en sortiran obres d’art...? La primavera ha trucat a la porta i li dic: ho sento, no et puc deixar passar per risc de contagi. El diari de colors quedarà en blanc, tot dependrà dels ànims dels dies que vindran. Dijous 19, divendres 20...
Per: Ferotge Fèmina
l´Autor
Concurs ARC de microrelats a la Ràdio
695 Relats
1206 Comentaris
298159 Lectures
Valoració de l'autor: 9.59
Biografia:
Descripció
D’un temps ençà el microrelat (també anomenat, entre d’altres, microconte o microficció) ha guanyat presència en la nostra llengua: són molts i diversos els concursos literaris que hom hi pot trobar. Però hi ha una característica concreta que dota aquesta forma narrativa d’una potència increïble per difondre històries de ficció i noves veus creadores: la seva brevetat.
Basant-se en aquesta particularitat, l’Associació de Relataires en Català fa anys va endegar la campanya “ARC A LA RÀDIO” amb la qual pretén aconseguir, de forma successiva i seqüencial, implantar la lectura de microrelats en els programes de llibres i literatura de diverses emissores de ràdio.
Aquest concurs va néixer de la mà de dues dones amb empenta, allí cap a l'any 2010. Elles són Sílvia Cantos i Silvia Romero, i van proposar la creació del Concurs ARC de microrelats 2010. Secrets. Aquest concurs ha arribat al seu final de la mà de Ferran d'Armengol en els seus cinc últims anys. Tot sense oblidar als anteriors gestors; la Montse Medalla, Sergi G. Oset, Mercè Bagaria i Jordi Masó, tots ells i elles conductors del concurs en totes les seves etapes. Ni cal oblidar el recolzament constant de Toni Arencon, Montse Assens, Vicenç Ambrós, Laura Ropero, Gloria Calafell. Aquests últims anomenats hi són des dels inicis del concurs, i fins al final, i sempre a l'ombra però constant, Ferran Planell, últim president de l'associació.
Malgrat que aquest projecte ha deixat catorze reculls de microrelats i que l'any 2024 va ser l'últim projecte vinculat a l'ARC... No t’ho pensis més i deixa’t endur per la teva capacitat creativa! Escriu microrelats!!!!
Agrupació de Relataires en Català
SOM LLENGUA VIVA!!*!!