El dia més feliç

És a la sala d’espera de Rèplica INC. Per poder-hi entrar ha hagut de fer deu pagaments mensuals de mil criptoholos, l’equivalent al sou de quinze anys. Quan ja duia més de la meitat de l’import pagat se li va demanar el material necessari per a garantir-li una experiència de qualitat: memòries, fotos, vídeos i mostres d’ADN etiquetades —un cabell o saliva— de tots els parents propers.

L’habitació és blanca. També ho són les quatre cadires, les parets i les dues portes. No hi ha quadres penjats. Tot és pulcre, endreçat en una geometria que només és malmesa per les persones que l’habiten i s’hi desplacen.

A l’hora indicada apareix la infermera androide per a fer el reconeixement mèdic previ. Li revisa la pressió, el ritme cardíac, la saturació d’oxigen i el nivell d’excitació global. Un cop comprovat l’estat satisfactori engega la locució prèvia d’advertiment de l’exoneració de responsabilitat de Rèplica INC sobre el resultat de la intervenció. Respon amb un “sí” rotund que queda enregistrat en el seu expedient. La infermera procedeix a injectar-li la dosi justa d’Eutanol.

Els focus redueixen la intensitat i es converteixen en projectors que fan aparèixer davant seu, tan real com si fos allà, un holograma del menjador de casa els pares el dia del seu vuitè aniversari. Fins i tot la porció de pastís, el cava encetat, les copes; tot al seu lloc. Al mig de l’escena el pare enyorat, assegut a la cadira, tan content com aquell dia.

—Pare! —li diu amb els ulls negats.
—Nitu, què passa? Plores en un dia així?
—Res, pare. Tot és perfecte. Com t’he trobat a faltar.
—A faltar? Però si portem tot el dia de xerinola. Què t’empatolles!
—Sí, no sé ni què em dic. M’abraces?
—És clar, Nitu. Vine cap aquí —mentre obre els braços de bat a bat.

S’hi acosta a poc a poc. Vol retenir aquesta felicitat esfèrica. L’abraçada és sincera, però no com la recordava. El pare fa pudor de lubricant d’androide i l’estreny amb massa força. Perd la consciència amb mig somriure als llavis.