Cercador
El Déu que volia ser humà
Un relat de: Concurs ARC de microrelats a la Ràdio- Compartir:
Sempre havia somiat amb canviar el món, i per fi ho faria. El meu gran projecte, teletransportar organismes dividint-los en paquets quàntics i reconstruint-los en un altre lloc, tocava la fi. El canvi en la societat seria immens. Treballar a Washington i dormir a Moscou. Un sol món, no milions.
Els testos es comptaran per èxits. Plantes, ratolins, conills, gossos, i, finalment, la mica Tica, van aparèixer d’una sola peça a milers de quilòmetres d’on es trobàven. Superades les proves, i per donar un impuls mediàtic a l’empresa, es decidí que el primer humà en ser teletransportat seria el creador del projecte; és a dir, jo.
La idea no em preocupava gens. Al principi. Després em contactaren del centre animal on residia la mica Tica. Tot i no tenir cap dany físic ni mental, es comportava de manera estranya. No reconeixia les seves cries. Algún trauma psicològic? Però com? Res a veure amb el teletransport, em deia; hi ha molt en joc, deien els inversors. I així, vaig deixar arribar el moment. Em vaig col·locar al tub de quantització, es van tancar les portes, i tot es feu fosc.
...
Ara no tinc ulls, ni nas, ni orelles; però tot ho veig, oloro i sento. Som milers i a la vegada un de sol. El temps és una línia infinita que cap dins nostre. Estem en el present, el futur i el passat; tot a la vegada. A tot arreu i a tota hora. Som Déu. Sóc Déu.
Miro el món immens d’on vinc, i a l’instant trobo el meu antic cos, que arriba al seu destí, davant l’esguard dels periodistes. Però alguna cosa no va bé. Aquell geni que volia canviar el món, ha canviat. Ja no és ell; no parlarà, no es mourà més que per obrir l’esfínter i empassar sopes. És com una planta. O com la mica Tica. Igual. Ha perdut la seva consciència, diuen. Estic aquí, dic jo, en el món quàntic! Però no m’escolten. Malgrat que tot ho puc veure, res puc fer; sóc Déu, recordeu? I desitjo amb totes les meves forces abandonar la meva divinitat per tornar a ser humà, però qualsevol esforç serà en va.
Pseudònim: TONI UDINA
Els testos es comptaran per èxits. Plantes, ratolins, conills, gossos, i, finalment, la mica Tica, van aparèixer d’una sola peça a milers de quilòmetres d’on es trobàven. Superades les proves, i per donar un impuls mediàtic a l’empresa, es decidí que el primer humà en ser teletransportat seria el creador del projecte; és a dir, jo.
La idea no em preocupava gens. Al principi. Després em contactaren del centre animal on residia la mica Tica. Tot i no tenir cap dany físic ni mental, es comportava de manera estranya. No reconeixia les seves cries. Algún trauma psicològic? Però com? Res a veure amb el teletransport, em deia; hi ha molt en joc, deien els inversors. I així, vaig deixar arribar el moment. Em vaig col·locar al tub de quantització, es van tancar les portes, i tot es feu fosc.
...
Ara no tinc ulls, ni nas, ni orelles; però tot ho veig, oloro i sento. Som milers i a la vegada un de sol. El temps és una línia infinita que cap dins nostre. Estem en el present, el futur i el passat; tot a la vegada. A tot arreu i a tota hora. Som Déu. Sóc Déu.
Miro el món immens d’on vinc, i a l’instant trobo el meu antic cos, que arriba al seu destí, davant l’esguard dels periodistes. Però alguna cosa no va bé. Aquell geni que volia canviar el món, ha canviat. Ja no és ell; no parlarà, no es mourà més que per obrir l’esfínter i empassar sopes. És com una planta. O com la mica Tica. Igual. Ha perdut la seva consciència, diuen. Estic aquí, dic jo, en el món quàntic! Però no m’escolten. Malgrat que tot ho puc veure, res puc fer; sóc Déu, recordeu? I desitjo amb totes les meves forces abandonar la meva divinitat per tornar a ser humà, però qualsevol esforç serà en va.
Pseudònim: TONI UDINA
l´Autor
Concurs ARC de microrelats a la Ràdio
695 Relats
1206 Comentaris
297840 Lectures
Valoració de l'autor: 9.59
Biografia:
Descripció
D’un temps ençà el microrelat (també anomenat, entre d’altres, microconte o microficció) ha guanyat presència en la nostra llengua: són molts i diversos els concursos literaris que hom hi pot trobar. Però hi ha una característica concreta que dota aquesta forma narrativa d’una potència increïble per difondre històries de ficció i noves veus creadores: la seva brevetat.
Basant-se en aquesta particularitat, l’Associació de Relataires en Català fa anys va endegar la campanya “ARC A LA RÀDIO” amb la qual pretén aconseguir, de forma successiva i seqüencial, implantar la lectura de microrelats en els programes de llibres i literatura de diverses emissores de ràdio.
Aquest concurs va néixer de la mà de dues dones amb empenta, allí cap a l'any 2010. Elles són Sílvia Cantos i Silvia Romero, i van proposar la creació del Concurs ARC de microrelats 2010. Secrets. Aquest concurs ha arribat al seu final de la mà de Ferran d'Armengol en els seus cinc últims anys. Tot sense oblidar als anteriors gestors; la Montse Medalla, Sergi G. Oset, Mercè Bagaria i Jordi Masó, tots ells i elles conductors del concurs en totes les seves etapes. Ni cal oblidar el recolzament constant de Toni Arencon, Montse Assens, Vicenç Ambrós, Laura Ropero, Gloria Calafell. Aquests últims anomenats hi són des dels inicis del concurs, i fins al final, i sempre a l'ombra però constant, Ferran Planell, últim president de l'associació.
Malgrat que aquest projecte ha deixat catorze reculls de microrelats i que l'any 2024 va ser l'últim projecte vinculat a l'ARC... No t’ho pensis més i deixa’t endur per la teva capacitat creativa! Escriu microrelats!!!!
Agrupació de Relataires en Català
SOM LLENGUA VIVA!!*!!