El desè arcà major

Encara puc recordar la seva cara. Per fer-ho, he d'evocar imatges fragmentades – el cabell llarg i esvalotat; les mans grosses; el nas lleugerament tort; els llavis molsuts; la petita piga sota l'ull esquerre; aquella mirada, neta com la d'un nen – i de sobte, ho tinc: puc veure el rostre sencer, com si no hagués passat res.
Però a mesura que s'escolen els anys, el procés es fa més llarg, més difícil.
No vull ni pensar que un dia no ho aconseguiré.
En canvi, el record d'aquell matí al cementiri de Montjuïc em torna a la memòria sense voler-ho, sense avisar. Com un grinyol intermitent dins el meu cap, molest però no dolorós. Soc aquí, em diu, i no marxaré pas.
Sempre és igual: la imatge del nínxol, la claror nítida d'un matí de primavera, la lleugera salabror de mar transportada per l'aire fresc i, sobretot, la tronada làpida al fons, amb unes flors marcides abandonades al costat i una la gavina al damunt, altiva i insolent, contemplant el port de Barcelona. Un escenari sense actors, sense cap ésser viu a excepció de l'ocell. Sé que hi havia molta gent, recordo especialment els adolescents que ploraven, ho sé, però no puc visualitzar-los, s'han esvaït en el no-res.
En mirar la Roda de la Fortuna, carta d'un Tarot de joguina que li van regalar en algun aniversari, amb aquells micos antropomòrfics i deformes enfilats a la roda de fusta, el grinyol em saluda i em veig transportada allà, amb la gavina, jo i ella, totes dues ben soles.
Quan aquell matí, fent dissabte, vaig trobar la carta a terra, em va semblar estrany; ell sempre la duia a la cartera, eren inseparables, el meu desè arcà major, li agradava dir amb veu de misteri. Com li havia pogut caure? I aleshores vaig recordar que el vespre anterior l'havia renyat per ser tan desendreçat. Dus la cartera plena de paperots!, has de fer net, li vaig dir. No em ratllis mama!, va contestar. Però ho va fer, la va endreçar, era un bon xicot, sempre em feia cas.

I fou així com el meu nen deixà la fortuna a casa i va anar a escalar.