Quina punteria!

Punteria.

    El pare sempre ha estat una persona molt de la broma. Fins i tot ara, als vuitanta-i-set anys, encara té força per explicar anècdotes divertides, tot i que ja molt, massa, conegudes, i, a vegades, despenjar-se amb algun acudit verd.
    Però una de les situacions més hilarant que recordo haver viscut amb el pare, paradoxalment , no va ser fruit de cap broma. Va ser fruit de la física i de les matemàtiques. Va ser culpa de la paràbola.
    Els fet van passar en un restaurant durant un dinar familiar. No celebraven res especial, era un dinar d'aquells de diumenge. Hi érem tots, i s'ha de dir que nosaltres semblàvem la família Ulisses ( la del T.B.O ): el pare, la mare, la meva germana gran, l'avia, la tieta soltera, el gos ( un caniche negre que, degut a la seva incompatibilitat manifesta amb els restaurants, estava tancat al cotxe ) i jo.     El pare va demanar un sifó, una beguda d'aigua carbònica que actualment ha desaparegut de tot arreu però que en aquell temps era prou comú als restaurants. L'home, que estava assedegat, va prémer el gallet de l'ampolla enfocant-la cap a la seva copa. Sí, ara és fàcil dir que potser ho va fer des de massa a prop ...

    La pressió del sifó nou de trinca barrejada amb una sèrie d'improbables circumstancies va fer que el líquid entrés a la copa just amb l'angle precís, agafés la curvatura del vidre com si fos un revolt peraltat de Montmeló i llisqués amb insospitada celeritat per sortir com una exhalació pel costat contrari, remuntés el vol amb exuberant energia, creués l'espai dibuixant una gràcil, perfecte, paràbola, i acabés per impactar amb força contra l'esquena descoberta de la senyora, una dona madura, digna i tibada, que gaudia del seu pollastre amb escamarlans a la taula del costat.

    I jo, amb la ingenuïtat pròpia dels sis anys, vaig trencar un momentani silenci d'estupefacció general tot cridant entusiasmat: “Ostres papa, quina punteria!”.