Engrunes de sort.

—Vol un número de la rifa?, és per ajudar-nos a pagar el viatge de fi de curs, pot guanyar una panera amb un pernil molt bo!, només valen un euro, quants en vol?
La noia, envoltada per les seves amigues, un grupet de jovenetes, felices i rialleres, agafa aire i em mira esperant una resposta.
—Va amb el sorteig dels cecs, d'abans de Nadal —insisteix.
En Roc intenta olorar-la, ella l'acaricia i ell es desfà de plaer. Tinc por que es pixi, a vegades se li escapa si està massa content. Avui hem sortit a passejar, com sempre, i ens hem trobat amb aquesta colla a la porta de l'escola. Em pregunto si jo mai he estat així, jove i despreocupat, i m'entristeix veure que, en tot cas, no me'n recordo. Tota aquesta canalla em fa enveja i també una mica de ràbia, com poden ser tan feliços?, quina barra ... Però és difícil dir-los que no. I no ho faig: els hi compro cinc números. En donar-me'ls la noia, tan bonica, em mira molt seriosa.
—Jo sóc la teva sort, avi —diu fluixet, abans de marxar a buscar més compradors.
No pot ser, no ho ha dit, m'ho he imaginat, aquesta noia s'assembla massa a la Núria, deu ser això. En tot cas, amb sort o sense, avui no soparé, he de compensar una despesa injustificable. Però qui sap!, una panera i un pernil segur que faria menys amarg un Nadal que, des de l'accident, em fa més nosa que servei.
El Roc i jo tornem a casa xino-xano, ni ell ni jo podem fer-ho d'altra manera.

El dia del sorteig busco els resultats al diari del bar on cada dia prenc un tallat —abans, quan m'ho podia permetre, hi sucava un croissant—, mentre el Roc jeu tot mirant els coloms que mai no podrà atrapar. Tinc els cinc números de la rifa al damunt la taula. M'ennuego amb el tallat. Acarono el gos i ell comença a remenar la cua amb sorpresa. Li deixo llepar la tassa amb la mica de cafè amb llet que encara no m'he pres. La deixa neta com una patena i em mira atentament; ja sap que alguna cosa ha passat.

—Què et sembla Roc, t'agrada el pernil?