La Mandarineta i l'ogre pollós

      Era una vegada un poll que va sortir d'un petit ou blanc. L'ou estava enganxat a un cabell de l'Anna, una nena de sis anys rossa i rinxolada. Ella encara no en sabia res, del poll que acabava de néixer al seu cap, i si ho hagués sabut, segurament no li hauria agradat gaire. Les coses són així, humans i polls no acostumen a ser amics.
      El nostre poll era femella i es deia Mandarineta. Potser us preguntareu d'on ha sortit aquest nom? Molt fàcil, jo, el narrador, vaig explicar aquesta història a la meva filla, morena i sense rínxols, i ella va triar el nom de la protagonista: Mandarineta.
      Per la Mandarineta el cap de l'Anna era un bosc immens: els cabells eren troncs d'arbres gruixuts que s'enfilaven fins més enllà del cel. Era un bosc espès, amb molts arbres i molt menjar. Sí, ja us ho podeu imaginar: la Mandarineta no podia saber que vivia al cap d'una nena. Per a ella, això hauria estat tan estrany com si a nosaltres ens diguessin que vivim al cap d'un Gormiti gegant.
      La Mandarineta vivia feliç: tenia menjar, podia jugar amb les seves germanes i córrer pel bosc. Tot li anava bé, però un dia les coses van canviar. Us he de dir una cosa important: aquesta és una història per a nens grans i el que us explicaré potser és una mica trist; esteu preparats?
      Doncs va succeir que la Mandarineta i la seva família van pondre molts ous. Això sembla fantàstic, oi? Però va passar també que l'Anna va començar a sentir pessigolles al cap. Quan la mare de l'Anna va veure que la filla tenia polls, va anar a la farmàcia i va comprar un raspall espès i un sabó especial per matar-los. Però a l'Anna no li va agradar gens que la mare volgués fer coses estranyes amb els seus cabells; van discutir.
      Aquella nit l'Anna va anar a dormir molt enfadada i sense postres. Ja sabeu com són aquestes coses, veritat? Barallar-se amb els pares mai no és divertit. A l'Anna li molestava pensar que li rentarien els seus cabells, rossos i rinxolats, amb un sabó ple de verí per matar polls que, segurament, faria pudor. Tampoc li agradava la idea de ser pentinada amb aquell raspall horrible, tan espès que, de ben segur, li faria mal. Tan amoïnada estava, que a mitja nit es va despertar.
      I uns ullets brillants la miraven des d'un racó de l'habitació.
       “Hola, Anna, sóc l'ogre pollós”, digué una veueta simpàtica. L'Anna podria haver tingut por, seria normal, no? Però alguna cosa va fer que no en tingués. L'ogre pollós no feia por, però sí que feia olor; olor de net, com de colònia fresca o de pega dolça; l'Anna no n'estava segura.
      La veueta va dir :
       “La meva feina és fer que els infants siguin nets i polits, i que no tinguin polls”, l'Anna anava a protestar: ella tampoc no en volia, de polls! Però no va poder parlar, semblava com si la llengua se li hagués transformat en un tros de cartró.
       “Mira, Anna, si no deixes que la mare et renti i et pentini, faré que els teus polls se't pengin del coll, com un collaret, perquè tothom els pugui veure, t'agradarà?”
      L'Anna es va posar a plorar en imaginar-ho.
       “No ploris maca, tu fes-li cas a la mare i no passarà res”.
      I els ullets brillants es van apagar com si a l'ogre pollós se li haguessin acabat les piles. L'Anna va obrir el llum i va mirar l’habitació però no hi havia res d'estrany. És normal, els ogres no existeixen, oi? Al cap d'una estona l'Anna va tornar a dormir pensant que, ben mirat, un raspall i un rentat de cap no eren pas cap problema seriós. Sobretot, si ho comparava amb anar a l'escola amb un collaret de polls penjant del coll.
      Així doncs, l'endemà al matí la mare de l'Anna va preparar-ho tot per matar a la Mandarineta i la seva família. Aturem-nos un moment i pensem una mica; era dolenta la mare de l'Anna? No! Els polls molestaven la seva filla i podrien arribar a fer que estigués malalta; eren dolents els polls? Tampoc, ells vivien de l'única manera que podien.
      Sabeu? això passa molt sovint al món, i molt poques vegades als contes: les coses no són ni bones ni dolentes: són, i prou.
      La Mandarineta no va morir, però no us enganyaré: molts dels seus germans, sí. Ella, en sentir l'olor del detergent verinós, es va enfilar per un cabell i va saltar tant com va poder: fins al cel, intentant atrapar el Sol. I mentre volava per l'aire va poder veure, en un racó, un parell d'ullets brillants que la miraven, i li va semblar sentir una suau olor de pega dolça
      La Mandarineta va aterrar al cap de la mare de l'Anna, on va viure feliç fins que... però això ja és una altra història.