Cercador
La Mandarineta i l'ogre pollós
Un relat de: lisboaEl nostre poll era femella i es deia Mandarineta. Potser us preguntareu d'on ha sortit aquest nom? Molt fàcil, jo, el narrador, vaig explicar aquesta història a la meva filla, morena i sense rínxols, i ella va triar el nom de la protagonista: Mandarineta.
Per la Mandarineta el cap de l'Anna era un bosc immens: els cabells eren troncs d'arbres gruixuts que s'enfilaven fins més enllà del cel. Era un bosc espès, amb molts arbres i molt menjar. Sí, ja us ho podeu imaginar: la Mandarineta no podia saber que vivia al cap d'una nena. Per a ella, això hauria estat tan estrany com si a nosaltres ens diguessin que vivim al cap d'un Gormiti gegant.
La Mandarineta vivia feliç: tenia menjar, podia jugar amb les seves germanes i córrer pel bosc. Tot li anava bé, però un dia les coses van canviar. Us he de dir una cosa important: aquesta és una història per a nens grans i el que us explicaré potser és una mica trist; esteu preparats?
Doncs va succeir que la Mandarineta i la seva família van pondre molts ous. Això sembla fantàstic, oi? Però va passar també que l'Anna va començar a sentir pessigolles al cap. Quan la mare de l'Anna va veure que la filla tenia polls, va anar a la farmàcia i va comprar un raspall espès i un sabó especial per matar-los. Però a l'Anna no li va agradar gens que la mare volgués fer coses estranyes amb els seus cabells; van discutir.
Aquella nit l'Anna va anar a dormir molt enfadada i sense postres. Ja sabeu com són aquestes coses, veritat? Barallar-se amb els pares mai no és divertit. A l'Anna li molestava pensar que li rentarien els seus cabells, rossos i rinxolats, amb un sabó ple de verí per matar polls que, segurament, faria pudor. Tampoc li agradava la idea de ser pentinada amb aquell raspall horrible, tan espès que, de ben segur, li faria mal. Tan amoïnada estava, que a mitja nit es va despertar.
I uns ullets brillants la miraven des d'un racó de l'habitació.
“Hola, Anna, sóc l'ogre pollós”, digué una veueta simpàtica. L'Anna podria haver tingut por, seria normal, no? Però alguna cosa va fer que no en tingués. L'ogre pollós no feia por, però sí que feia olor; olor de net, com de colònia fresca o de pega dolça; l'Anna no n'estava segura.
La veueta va dir :
“La meva feina és fer que els infants siguin nets i polits, i que no tinguin polls”, l'Anna anava a protestar: ella tampoc no en volia, de polls! Però no va poder parlar, semblava com si la llengua se li hagués transformat en un tros de cartró.
“Mira, Anna, si no deixes que la mare et renti i et pentini, faré que els teus polls se't pengin del coll, com un collaret, perquè tothom els pugui veure, t'agradarà?”
L'Anna es va posar a plorar en imaginar-ho.
“No ploris maca, tu fes-li cas a la mare i no passarà res”.
I els ullets brillants es van apagar com si a l'ogre pollós se li haguessin acabat les piles. L'Anna va obrir el llum i va mirar l’habitació però no hi havia res d'estrany. És normal, els ogres no existeixen, oi? Al cap d'una estona l'Anna va tornar a dormir pensant que, ben mirat, un raspall i un rentat de cap no eren pas cap problema seriós. Sobretot, si ho comparava amb anar a l'escola amb un collaret de polls penjant del coll.
Així doncs, l'endemà al matí la mare de l'Anna va preparar-ho tot per matar a la Mandarineta i la seva família. Aturem-nos un moment i pensem una mica; era dolenta la mare de l'Anna? No! Els polls molestaven la seva filla i podrien arribar a fer que estigués malalta; eren dolents els polls? Tampoc, ells vivien de l'única manera que podien.
Sabeu? això passa molt sovint al món, i molt poques vegades als contes: les coses no són ni bones ni dolentes: són, i prou.
La Mandarineta no va morir, però no us enganyaré: molts dels seus germans, sí. Ella, en sentir l'olor del detergent verinós, es va enfilar per un cabell i va saltar tant com va poder: fins al cel, intentant atrapar el Sol. I mentre volava per l'aire va poder veure, en un racó, un parell d'ullets brillants que la miraven, i li va semblar sentir una suau olor de pega dolça
La Mandarineta va aterrar al cap de la mare de l'Anna, on va viure feliç fins que... però això ja és una altra història.
Comentaris
-
RECORDATORI[Ofensiu]nuriagau | 11-12-2011
En aquesta ocasió no he vingut fins aquí per deixar-te cap comentari al relat, tan sols un recordatori. El proper 17 de desembre, a les 12 h, a l’Auditori Tecla Sala (Av. Josep Tarradellas 44 , L'Hospitalet de Llobregat) tindrà lloc la presentació del llibre Criatures Fantàstiques del que ets coautor amb aquest conte.
Un cop finalitzada, alguns dels relataires, autors o no, infants o adults anirem plegats a un restaurant que tindrem obert únicament per a nosaltres. Serà un espai fantàstic perquè les criatures lletraferides puguem compartir un dinar plegats. Per poder gaudir d’aquesta oportunitat, cal que passis pel fòrum i facis la reserva deixant el teu missatge a l’enllaç que apareix a continuació, si és que no ho has fet ja.
Per a les FÀNTÀSTIQUES CRIATURES que vulguin dinar plegades el dia de la presentació CRIATURES FANTÀSTIQUES
Ah! Cal que especifiquis el segon plat (si ets adult) o el menú sencer (si ets una criatura fantàstica).
Desitjaria que ens veiéssim dissabte vinent!
Núria Gausachs
-
Literatura en majúscules[Ofensiu]Aleix de Ferrater | 10-09-2011 | Valoració: 10
Caram, és un senyor conte! Ideal per a nens grans i grans petits, per a tothom vaja. Escrit amb una tendresa encomanadissa, amb la novetat d'una veu en off que ens adverteix, i amb un repic final ple de lliçó pràctica. Un gran relat. Una forta abraçada.
Aleix
-
Enhorabona![Ofensiu]Agrupació.Relataires | 05-07-2011
Enhorabona!
Aquest relat, presentat al “Concurs ARC de Contes Infantils 2011. Criatures fantàstiques”, ha estat seleccionat per formar part del recull que l'Associació de Relataires en Català publicarà dins la Col•lecció Relataires (Editorial Meteora).
En breu ens posarem en contacte amb tu via correu electrònic.
Gràcies per la teva col•laboració,
Junta de l'ARC
-
És un conte [Ofensiu]allan lee | 19-06-2011
d'aquest que tan fan gaudir als nens com als grans. I per fer-nos preguntes. Molt ben tramat, la teva prosa, deliciosa, arrodoneix un relat d'aquests que, en llegir-los més d'una vegada, guanya. Felicitats per escriure tan bé.
Gràcies pel teu comentari, i fins aviat
a -
Estic un xic intrigat... [Ofensiu]Joan Gausachs i Marí | 11-06-2011
Estic un xic intrigat... Si llegim las teves paraules d’introducció al conte, ens dius que el nom de Mandarineta el va posar la teva filla; l’ogre pollós te’l va presentar la nuriagau... fins aquí d’acord, però a continuació dius que la brins te’l va corregir... Això sí que és màgic, resulta que te’l van corregir abans d’escriure’l...
Encantat —sempre ho he estat d’encantat—, de compartir llibre o intent de llibre... ja ho veurem!
—Joan—
-
Pel concurs de relats [Ofensiu]Alícia Gataxica | 10-06-2011
Hola Lisboa, per poder entrar al concurs envia el link del relat al correu d'Arc i també el paper de la quota. A vegades triguem una mica a respondre pèrò anem saturats, però respondrem. associacio.relataires@gmail.com
Gràcies i disculpa les molesties
-
Per què l'ogre pollós...[Ofensiu]uanra | 09-06-2011
... no es diu ogre Filvit?
Jo vaig tenir el meu primer poll a les colònies, abans només havia tingut ous. Seria fill de la Mandarineta?
uanra -
Polls!!![Ofensiu]brins | 09-06-2011 | Valoració: 10
Quins personatges tan divertits! Molt molestos a la vida real...però entranyables dins del teu relat. A mesura que llegim la història, la "Mandarineta" va guanyant el nostre afecte.
Has narrat aquest conte amb gran sensibilitat, "lisboa", i això vol dir que has escrit una bona història. No hi ha tristor en el seu desenllaç, gràcies al personatge de l'ogre pollós, el que hi ha és molta comprensió; un final adequat i alliçonador.
Ens explicaràs, algun dia, què va passar després d'aterrar la Mandarineta al cap de la mare de l'Anna? M'agradaria saber-ho...
Una abraçada,
Pilar -
Benvingut/da[Ofensiu]nuriagau | 09-06-2011 | Valoració: 10
Un història amb protagonistes diminuts... polls! Personatges poc habituals a la literatura, però molt comuns a la quotidianitat dels infants. L’aparició de l’ogre pollós, mir en somnis, és tot un encert.
El narrador manté una relació de complicitat amb el lector al llarg de tot el relat, intercalant frases adreçades directament a ell. Al mateix temps que va fent referències a elements que són coneguts en el món infantil actual: Gormiti, código Lyoko...
La història desmitifica el que és el bé i el mal, tot és relatiu.
El desenllaç no sé si es pot considerar, ben bé, feliç.
Podríem dir que presenta un final obert, la continuació del qual és fàcilment previsible per als lectors adults.
Celebro participar amb tu al Concurs de Contes Infantils de l’ARC.
Núria
PS: Jo pensava fer veure que no et coneixia. No calia que...
Valoració mitja: 10