Cercador
El darrer
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
-S'ha acabat!
La mare plorava per dins perquè per fora no ho feia com ells, els invasors, que mai en van tenir la necessitat.
D'ells només se sentien rialles descomunals, terribles, eixordadores, i que ressonaven arreu de l'illa i la feien estar a tothora a l'aguait, amb l'ai al cor. D'ells temia la força, les armes, la destrucció. La mort. Arraulida en lloc visible, estúpidament visible, patia recordant com havia començat tot, no feia pas tant, poques generacions. Li ho havia explicat una com ella abans de desaparèixer amb la seva família pel profit d'ells.
No tenia esma ni per amagar-se. Amagar-se! Mai havia calgut...abans que ells arribessin.
Era prop de l'oceà, a la sorra. L'Índic es mostrava amb un blau magnífic, per distreure cabòries, però ella no podia permetre's admirar el bell espectacle, ja no.
-S'ha acabat!
Les rates havien causat moltes baixes. Malalties inesperades i desconegudes havien minvat la població.
-Si pogués volar!
Sabia que ja estava llesta. S'acostaven. Pràcticament ni intentaria escapar, poc avesada al fet. Tampoc podia córrer massa ràpid, pel pes. I sobretot perquè no podia deixar la descendència sense protecció. I perquè estava defallint. Costava trobar fruita i els cocos que tant necessitava se'ls havien enduts. Se sentia estúpida (així l'havien batejada ells en el seu idioma) i només desitjava la mort. S'havia acabat tot, era així: farien truita amb uns fills que mai naixerien i ella, un cop desplumada, la travessarien en canal i la rostirien, que eren vint-i-cinc quilos de carn.
Un cop paït el darrer dodo, l'extinció va esdevenir un fet.
__________________________________________________________________________________________
*Nota: el dodo, ocell no volador autòcton de l'illa de Sant Maurici, va desaparèixer a causa dels humans (sisena espècie en extinció de la col·lecció!). Un pobre ocell indefens no volador (no va desenvolupar el sistema muscular de vol en no tenir depredadors). Era frugívor i especialment es nodria de cocos (el seu bec podia 'descocar'...tant bé que aniria a certs cocos-malcocos d'avui en dia tenir un coco per descocar-los! En fi...). Feia ingènuament el niu a terra. Pesava entre 13 i 25 quilos. Amb totes aquestes característiques és obvi que no costés de caçar i els mariners portuguesos (i suposo que d'altres) no se'n van estar gens ni mica. Ocells de poca traça que van ser anomenats 'estúpid' ('doudo' en portuguès). Pobres dodos! (no, no són bolquers!). L'home va dur al seu paradís tots els mals: rates i porcs amb malalties desconegudes, destrucció i mort...ben típic, d'altra banda!).
El relat està dedicat als dodos, allà on siguin.
La mare plorava per dins perquè per fora no ho feia com ells, els invasors, que mai en van tenir la necessitat.
D'ells només se sentien rialles descomunals, terribles, eixordadores, i que ressonaven arreu de l'illa i la feien estar a tothora a l'aguait, amb l'ai al cor. D'ells temia la força, les armes, la destrucció. La mort. Arraulida en lloc visible, estúpidament visible, patia recordant com havia començat tot, no feia pas tant, poques generacions. Li ho havia explicat una com ella abans de desaparèixer amb la seva família pel profit d'ells.
No tenia esma ni per amagar-se. Amagar-se! Mai havia calgut...abans que ells arribessin.
Era prop de l'oceà, a la sorra. L'Índic es mostrava amb un blau magnífic, per distreure cabòries, però ella no podia permetre's admirar el bell espectacle, ja no.
-S'ha acabat!
Les rates havien causat moltes baixes. Malalties inesperades i desconegudes havien minvat la població.
-Si pogués volar!
Sabia que ja estava llesta. S'acostaven. Pràcticament ni intentaria escapar, poc avesada al fet. Tampoc podia córrer massa ràpid, pel pes. I sobretot perquè no podia deixar la descendència sense protecció. I perquè estava defallint. Costava trobar fruita i els cocos que tant necessitava se'ls havien enduts. Se sentia estúpida (així l'havien batejada ells en el seu idioma) i només desitjava la mort. S'havia acabat tot, era així: farien truita amb uns fills que mai naixerien i ella, un cop desplumada, la travessarien en canal i la rostirien, que eren vint-i-cinc quilos de carn.
Un cop paït el darrer dodo, l'extinció va esdevenir un fet.
__________________________________________________________________________________________
*Nota: el dodo, ocell no volador autòcton de l'illa de Sant Maurici, va desaparèixer a causa dels humans (sisena espècie en extinció de la col·lecció!). Un pobre ocell indefens no volador (no va desenvolupar el sistema muscular de vol en no tenir depredadors). Era frugívor i especialment es nodria de cocos (el seu bec podia 'descocar'...tant bé que aniria a certs cocos-malcocos d'avui en dia tenir un coco per descocar-los! En fi...). Feia ingènuament el niu a terra. Pesava entre 13 i 25 quilos. Amb totes aquestes característiques és obvi que no costés de caçar i els mariners portuguesos (i suposo que d'altres) no se'n van estar gens ni mica. Ocells de poca traça que van ser anomenats 'estúpid' ('doudo' en portuguès). Pobres dodos! (no, no són bolquers!). L'home va dur al seu paradís tots els mals: rates i porcs amb malalties desconegudes, destrucció i mort...ben típic, d'altra banda!).
El relat està dedicat als dodos, allà on siguin.
Comentaris
-
Ai , els meus DODOS...[Ofensiu]Annalls | 01-02-2013 | Valoració: 10
....QUE AL FINAL no se si existien o no, no he tingut temps de buscar-ho al diccionari. Ja saps com em va agradar aquest relat, et suggereixo que escriguis cartes al director quan siguin temes d'aquests , aixi tens un lloc més on compartir. A la foto de perfil no se pq creia que eres pellroja.(De cabell). Au vaig a fer una amanida que encara arribara en josepí d'assajar i jo aquí...
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
439761 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com