Cercador
El cost d'aprendre a conduir un cotxe
Un relat de: Concurs ARC de microrelats a la Ràdio- Compartir:
Tenia 15 anys, i els meus somnis eren per aprendre… idiomes, muntar un caball i conduir un cotxe. En aquest temps el cotxe era un luxe. Era molt car i hi havia una cua llarga (uns quants anys) d’espera per poder comprar-lo. Molt rare vegada es podria veure un noi jove amb el seu cotxe propi. El meu pare va tenir la sort: va poder comprar el cotxe d’una coneguda seva. Ella el va guanyar per loteria i com que quasi totes les dones no conduíen els cotxes llavors, doncs, el va vendre.
-Pap, deixa probar un cop!
-Que va! Que algú t’ensenyi a conduir, llavors et deixaré! No em vull arrsicar...
Durant els últims dos anys de batxillerat tots els alumnes anaven un dia el centre d’educació professional per aprendre una professió. Ara ja tenia clar on aprendré a conduir!
-Jo trio la professió del conductor...
-Aqusta és pels noies. Conduir un camió...i s’ha d’aprendre la mecànica.
-Ho faré.
-Si tu vas per un diploma de cum laude, i aquí reps una nota dolenta, et repentiràs.
-No- resistia.
Em van col·locar a una altre professió, dels dibuixos técnics. Vaig anar al director del centre i insistir que volia aprendre a conduir. Ell, amb la sorpresa:
-Tu, tu... no sabràs com agafar el volant, com jo com posar-me per munir una cabra.
Finalment em va presentar a una classe de 30 nois:
-Aquesta noia estudiarà amb vosaltres, respecteu- vaig sentir unes somriures sarcàstics darrere.
A l’aerodrom, els nois volien ensenyar la seva xuleria endavant d’una noia, la que consideraven menys apta per conduir. Passaven amb molta vellositat, fent les figures de les pràctiues i... partinaven per la gel i perdien el control a vegades.
La gent obria la boca i es paralitzava a veure una noia escolar (16 anys) conduint un camió per la cuitat a l’hora de cedir-los el pas.
Finalment, al ser noia i tenir una lletra més clara d’escriure, m’han demanat a omplir els carnets (categoria C) amb els noms dels alumnes, qui van aprovar els examens interns (pel centre) i externs, entre quals era i jo mateixa.
Liudmila
-Pap, deixa probar un cop!
-Que va! Que algú t’ensenyi a conduir, llavors et deixaré! No em vull arrsicar...
Durant els últims dos anys de batxillerat tots els alumnes anaven un dia el centre d’educació professional per aprendre una professió. Ara ja tenia clar on aprendré a conduir!
-Jo trio la professió del conductor...
-Aqusta és pels noies. Conduir un camió...i s’ha d’aprendre la mecànica.
-Ho faré.
-Si tu vas per un diploma de cum laude, i aquí reps una nota dolenta, et repentiràs.
-No- resistia.
Em van col·locar a una altre professió, dels dibuixos técnics. Vaig anar al director del centre i insistir que volia aprendre a conduir. Ell, amb la sorpresa:
-Tu, tu... no sabràs com agafar el volant, com jo com posar-me per munir una cabra.
Finalment em va presentar a una classe de 30 nois:
-Aquesta noia estudiarà amb vosaltres, respecteu- vaig sentir unes somriures sarcàstics darrere.
A l’aerodrom, els nois volien ensenyar la seva xuleria endavant d’una noia, la que consideraven menys apta per conduir. Passaven amb molta vellositat, fent les figures de les pràctiues i... partinaven per la gel i perdien el control a vegades.
La gent obria la boca i es paralitzava a veure una noia escolar (16 anys) conduint un camió per la cuitat a l’hora de cedir-los el pas.
Finalment, al ser noia i tenir una lletra més clara d’escriure, m’han demanat a omplir els carnets (categoria C) amb els noms dels alumnes, qui van aprovar els examens interns (pel centre) i externs, entre quals era i jo mateixa.
Liudmila
l´Autor
Concurs ARC de microrelats a la Ràdio
695 Relats
1206 Comentaris
295999 Lectures
Valoració de l'autor: 9.59
Biografia:
Descripció
D’un temps ençà el microrelat (també anomenat, entre d’altres, microconte o microficció) ha guanyat presència en la nostra llengua: són molts i diversos els concursos literaris que hom hi pot trobar. Però hi ha una característica concreta que dota aquesta forma narrativa d’una potència increïble per difondre històries de ficció i noves veus creadores: la seva brevetat.
Basant-se en aquesta particularitat, l’Associació de Relataires en Català fa anys va endegar la campanya “ARC A LA RÀDIO” amb la qual pretén aconseguir, de forma successiva i seqüencial, implantar la lectura de microrelats en els programes de llibres i literatura de diverses emissores de ràdio.
Aquest concurs va néixer de la mà de dues dones amb empenta, allí cap a l'any 2010. Elles són Sílvia Cantos i Silvia Romero, i van proposar la creació del Concurs ARC de microrelats 2010. Secrets. Aquest concurs ha arribat al seu final de la mà de Ferran d'Armengol en els seus cinc últims anys. Tot sense oblidar als anteriors gestors; la Montse Medalla, Sergi G. Oset, Mercè Bagaria i Jordi Masó, tots ells i elles conductors del concurs en totes les seves etapes. Ni cal oblidar el recolzament constant de Toni Arencon, Montse Assens, Vicenç Ambrós, Laura Ropero, Gloria Calafell. Aquests últims anomenats hi són des dels inicis del concurs, i fins al final, i sempre a l'ombra però constant, Ferran Planell, últim president de l'associació.
Malgrat que aquest projecte ha deixat catorze reculls de microrelats i que l'any 2024 va ser l'últim projecte vinculat a l'ARC... No t’ho pensis més i deixa’t endur per la teva capacitat creativa! Escriu microrelats!!!!
Agrupació de Relataires en Català
SOM LLENGUA VIVA!!*!!