El cor trencat que ens deixa un amor d'estiu

La brisa del mar acariciava els meus cabells, i tu aconseguint, en ple agost, posar-me els pèls de punta i solament amb mirar-me treure els meus millors somriures. La lluna, intentant brillar més que els teus ulls i l'arena, envejosa, intentava colar-se entre els espais que hi havia entre tu i jo. Cantaves i em deies, parafrasejant a Leiva "Los veranos en ruta me salvan otro año más". Les nostres rialles ressonant per sobre del soroll de les ones, i tu perseguint-me, i jo, corrent a més velocitat que elles. Fins que la nostra pell entrava en contacte i es paralitzava el temps. Tant de bo en acabar l'estiu, no hagués vingut aquella ona que ens va mullar per complet i em va enfonsar en el teu record. Ara, entre hivern i calfreds, dels quals solament el fred és culpable, l'enyorança d'aquells dies m'estremeix el cor. Ja no se hi haurà més estius com aquell, i això a jo no m'aconsegueix salvar un any més. Els temporals d'hivern han difuminat el soroll dels nostres riures i la lluna, tapada pels núvols ja no sap de qui morir-se d'enveja. El cor trencat que ens deixa un amor d'estiu, l'intentem reconstruir a l'hivern, oblidant que la pluja mai ha facilitat ajuntar bocins i que solament la primavera, la distància i el temps assoleixen cloure cicatrius.