El càstig

L'espera s'esfilargassava fins fer-se infinita. I la infinitud caigué en la teranyina de la desesperança. L'Armand contemplava com s'arrissava el fil del telèfon sense rumb. El temptejà com un nen encuriosit i hi encetà un joc d'estira-i-arronsa. No pogué sostraure's a la repetició obsessiva d'aquest gest. Igualment acabà afartant-se del joc. Només podia aferrar-se a dues opcions: O s'escanyava amb el fil del telèfon o el tallava en sec amb un ganivet finament esmolat. Fos quina fos, no podia dilatar més la presa d'una decisió. L'espera seria igualment erma. Però el temps també deixaria amb la seua subtil carícia una empremta que convertiria l'Armand en un pare molt cofoi.

-Papi. I aquesta andròmina. Per què és a la vidriera del saló?
-Doncs, mira, Armandet. És un telèfon.
-Que això és un telèfon de debò? I amb ell parlaves amb la mare quan ereu joves?
-No, Armandet. Amb aquest telèfon xarrava tots els dies amb una dona amb qui festejava abans de conéixer la mare.
-I què va passar amb aquesta dona?
-Un dia, sense saber ben bé per què, s'enfadà amb mi per una favada, em menyspreà i deixà de parlar-me.
-I què vas fer, papi?
-Vaig decidir no consumir-me en l'espera d'una possible trucada seua i vaig tallar-me la línia amb un ganivet i, tot just en eixir de casa, vaig conéixer casualment qui seria ta mare al carrer.
-I el telèfon, què fa ara tancat a la vidriera?
- Doncs, per culpa d'ell vas estar a un fil de no nàixer, Armandet. Per això, ací el tinc castigat per sempre, humiliat, inutilitzat i a la vista de l'escarni públic.