El cantir

El càntir

El sol de la tarda pinta d’enyorança la mirada.
Evoco tots aquells instants guardats a la memòria. Contemplo els camps, de sobte tots els paisatges de la meva infantesa retornen a la ment per uns instants, despertant somriures que no s’esborren, ni s’obliden malgrat passin i pesin els anys.
Continuo solcant la memòria aturant-me en cada petit detall, atrapant records, històries de vida.
Rememoro els estius al poble de la mare, mentre contemplo com el paisatge es va transformant al ritme de les estacions de la vida, ric de vivències i cromatismes.
Reconec que m’agrada passejar pels camps de la nostàlgia, camps plens d’històries, dur treball, mentre imagino totes aquelles cares i somriures que fan companyia el meu caminar.
La mirada s’atura en la imatge d’aquell càntir que el temps ha cobert de pols i ara resta en un racó oblidat. De sobte, un munt de pensaments desordenats, desperten la meva ment tot recordant la figura de l’àvia que sempre l’omplia al safareig de l’eixida per després portar-lo al tros, esdevinc de nou aquell infant tot recordant com m’agradava agafar-lo per la nansa, notar el seu pes per després enlairar-lo per beure a galet. Convertint-se en una improvisada font d’alegria i rialles, fruit dels regalims d’aquella líquida fredor que lliscaven comissura avall.
Càntir que tens la virtut de refrescar l’aigua i també la memòria de l’enyor, m’has retornat als meus dies d’infant, on les imatges de la natura i els estris del camp han estat portadores de moltes emocions i sensacions que em conviden a la recerca dels meus orígens, tot recordant-me una vegada més que sóc una ànima rural atrapada en aquest món d’asfalt.



Montse Cercós Farreny