El bucle

L’Agnès va avançar uns passos amb els nervis a flor de pell, va pronunciar amb veu tremolosa el seu nom i cognoms i es va assentar en una cadira. Li havien dit que seria fàcil i que simplement havia de dir la veritat. Però qui li havia dit havia obviat que no tothom estava acostumat a posar-se cara un públic desconegut, davant de persones estranyes que mirarien qualsevol gest, per inconscient que fos, i que analitzarien amb detall tot el que digués.
L’advocat de l’Agnès era despreocupat en el vestir i en el menjar, però que no portés traje en aquell judici, o en qualsevol d’altre, i que tingués sobrepès, no l’exculpava del poc tacte que va tenir amb la seva clienta. Hi hauria d’haver quedat alguns dies abans, explicar-li quin seria el seu paper i preparar-la a consciència. L’hauria pogut felicitar pel pas que estava a punt de fer, i en algun moment li hauria pogut fer un simple gest carinyós, però no va fer res de tot això. Al contrari, va ser de tracte distant, de vegades un pèl groller i fred com el gel.
–Bon dia senyora Domènech. Vostè és un testimoni clau.– va començar l’advocat defensor.
I va continuar, però no dins del cap de l’Agnès. Ella navegava a través d’un mar agitat i boirós. Era un quadre de pànic, de suor freda regalimant-li pel front i d’un bàtec cardíac que s’accelerava sense fre. Havia de parar i estar atenta. Va tancar els ulls amb l’esperança de recuperar el seny i unes imatges del passat li van aparèixer de cop i volta. Eren les rialles contagioses de la seva filla de quatre anys mentre mirava una obra de teatre infantil a la televisió. Aquella seqüència innocent va penetrar en el més profund del seu ser com un bucle repetint-se fins a la sacietat. Va ser llavors quan va obrir els ulls foragitant qualsevol rastre de por. Havia trobat la força necessària per testificar contra aquell violador que havia enxampat un vespre abusant d’una noia en un escampat.
–Sí, és ell!– va afirmar amb contundència l’Agnès mentre assenyalava a l’acusat.







Mercy