El bitllet de mil

Un relat de: Mena Guiga
Era divendres i havia plegat de treballar. Havia pujat al tren a Calella i vaig buscar on seure en un vagó de 'no fumadors'. Finals octubre, fosquejava aviat. Em vaig treure la jaqueta i no vaig agafar el llibre de Herman Hess 'El lobo estepario' perquè el trajecte fins a Blanes no era prou llarg per gaudir d'una bona estona de lectura.

Miraria per la finestra, com quasi sempre. Lluna creixent, estels lluents, nit serena.

Era divendres i tocava sortir amb les amigues. En arribar a casa em dutxaria, soparia i m'arreglaria per anar de marxa. Beuríem aigua de València i escoltaríem els Duncan Du, el Último de la fila, l'Alaska i d'altres al pub, ens miraríem els tios que ens agradaven i potser fins i tot parlaríem i riuríem amb ells. El del barret estava tan bo!

Volia pensar més en ell i en el seu aspecte i imaginar-me el seu caràcter i les converses que podríem tenir, com besaria...però una àvia es va seure davant meu. Una vella corsecada i esparracada, una indigent.

Aquella dona i la seva misèria. No podia deixar de mirar-la descaradament perquè ella no s'ofenia, com si hi estigués avesada. Em feia sentir malament.

Jo tenia a la butxaca el sobre setmanal. A la fàbrica es pagava així. Vint mil pessetes. Vint bitllets verds. Diners. Em cremaven.

Faltava poc per arribar a Blanes i jo em sentia incòmoda.

Abans de baixar vaig gosar dir-li:

-Perdoni, senyora...crec que li ha caigut una cosa a terra.

I vaig marxar amb la seva estupefacció i vergonya per una resposta que jo esperava i que ella no hagués volgut donar.




Un cop vaig ser a casa vaig deixar la part del sou al primer calaix de la tauleta de nit i vaig somriure. Amb uns bitllets menys pràcticament feia el mateix gruix.



Comentaris

  • Imaginació[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 24-08-2014 | Valoració: 10

    Sempre em sorprens i aquest relat no es queda enrere. La reacció de la protagonista no me l'esperava gens. I em sembla magnífica. A vegades donem moltes voltes al cap i la reacció més senzilla i amb més sentit comú sempre s'acaba imposant bé. Un gest com el de la noia és molt necessari. Davant d'un problema, reacció positiva. Per cert, deixa als mosquits un plat de suor amb farigola, a veure si ho celebren. Una abraçada.

    Aleix

  • Un tren valuós[Ofensiu]
    Joan G. Pons | 25-01-2013 | Valoració: 10

    Bona història. Bona trobada. Excel·lent sensibilitat.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Mena Guiga

Mena Guiga

820 Relats

862 Comentaris

353792 Lectures

Valoració de l'autor: 9.60

Biografia:
Sóc del 66.
I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.


La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).

Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.

'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.

L'escriure per què i per a què.

I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.

La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)

Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).



Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.

Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.

Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).

I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.

Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.

Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.

El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.



****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.

butxaca5@gmail.com