Dues més un

Un relat de: Xavier Lamarca

- Vindrà a sopar la Montse
- Quina Montse?
- La Montse Pou
- La teva ex ?
- La nostra ex.
La Carme va tancar la nevera d'una revolada i empenyé lleugerament a en Pep que estava palplantat al mig de la cuina.
- Deixa'm passar! -l'hi escopí mentre l'aire es tornava a tancar al seu pas.
El Pep va girar mig cos, sense moure les cames, en part degut al efecte de succió, en part degut a que no va tenir esma de seguir la trajectòria de la Carme sinó amb la mirada.
Havia pensat que seria mes senzill. Als anys setanta practicar l'amor lliure era quasi un deure, practicar-lo tres sota el mateix sostre no era tan habitual, però ell ho havia aconseguit. D'això feia trenta anys
La Carme pujà escales amunt i es va fer fonedissa. Era migdia.

A les 5 de la tarda acaba l'última classe de música i en Pep recull estris i partitures, els alumnes van sortint i es queda sol a la classe. El dilema que l'ha distret tota la tarda de les seves obligacions de professor, segueix essent un dilema.
Encara no sap que fera però ja no queda gaire temps. Baixa les escales capficat lluitant per posar-se el l'anorac amb una ma i aguantant els papers amb l'altre, al carrer fa fred, topa amb dos alumnes que pugen l'escala, els papers s'escampen per terra, els nois l'ajuden a recollir-los
-Perdona, profe!
-Sigueu puntuals!
-Hi tant, no pateixi
Surt al carrer i trota per aprofitar els últims segons del semàfor verd.
Quan passa per davant de la xarcuteria dubta si entrar-hi, s'encanta a l'aparador: canapès de formatge, de salmó de fals caviar, entrepans vegetals, croquetes, rotllets de primavera. Rotllets de primavera.... i tot just és gener - pensa - de rotllets de primavera ara n'hi ha tot l'any. Entra.
S'atura a fer un tallat al Bracafé. No passarà per casa abans d'anar a dirigir l'assaig de la coral, a les 8, de manera que decideix anar a peu fins al local d'assaig, a Dos de Maig cantonada Indústria; així tindrà temps per pensar...

La Carme acaba de pitjar el botó de penjar, juga amb el seu mòbil mentre deixa anar un sospir. Ha agafat la carpeta negra i abans de marxar ha entrat a la cuina i ha disposat tres serveis individuals: aquells plats que tenen a l'ala uns cercles vermells al mig, el ganivet i la forquilla al costat dret, la cullereta de postres a l'esquerra i al davant copa de vi i de cava, tovalló de paper estampat doblegat amb punxa a sobre del plat. Ja amb les claus al pany ha tornat enrere per col·locar una espalmatòria i uns clavells al centre de la taula.
Camina amb pas decidit per l'acera fins a la boca de metro, el flascó de perfum l'ha guardat de moment dins la bossa per no cridar l'atenció dins el vagó, baixa a la parada de Dos de Maig.

Les contralts a la dreta i les sopranos a l'esquerra, darrera els tenors i al darrera de tot, els baixos. En Pep fa vibrar diapasó i se'l acosta a frec d'orella, canten per escalfar la veu: "Tres morillas m'enamoran en Xaen: Aixa, Fátima i Merien, tres morillas tan garridas, iban a coixer olivas..."
La Montse, de pell clara i cabell panotxa només te ulls pel director quan aquest li dóna l'entrada als solos, te una veu increïble, ataca els aguts amb tal decisió que posa la pell de gallina, de fet no és senzill comptar amb ella, una soprano reconeguda internacionalment. La Carme mira de front a n'en Pep i de reüll a la Montse des del bloc de les contralts.
En Pep cerca la partitura de la Missa en Do major K.317 «KRÖNUNGSMESSE» -Missa de la Coronació de Mozart-. demà l'han de cantar a Santa Maria del Mar, i encara cal polir molts passatges. Regira les partitures, on collons és?, a veure si... hi tenia tot d'anotacions..., les entrades de l'orquestra, les entrades dels solistes, els canvis introduïts, tot. Quin desastre!.
Està a punt de renegar en públic, però es conté, pensa a tota velocitat. No hi ha mal que per bé no vingui. Ja està!,
- Ho sento nois, perdoneu, però haurem de deixar l'assaig per demà matí, me'n vaig a l'escola a refer la partitura A les deu del matí, tots aquí, que a la tarda no podem fallar.
I afegeix ara amb un to audible per tothom
- Montse, haurem de deixar això del sopar per un altre dia, m'espera una feinada, no se pas a quina hora acabaré, m'ho hauré de mirar tot des de un principi i refer les anotacions de memòria...si puc, en tinc per tota la nit. Desprès de tants anys de no veure'ns i amb l'esforç que has fet per venir.... però sols és un ajornament, la convidada segueix en peu.
S'hi acomiada amb un petó cast a la galta i a cau d'orella li xiuxiueja: portaré el cava. Mentre, li ensenya dissimuladament un paquet que du a la bossa de costat on es pot llegir "Xarcuteria Codina"

La Carme surt al carrer sense pressa, ha deixat que tothom marxés, ara obre la bossa i encén un cigarret, passa un dit pel flascó de perfum i s'acaricia els costats del coll. Dos xicots joves que han estat fent el ronso com ella s'hi acosten, porten cadascú una carpeta negra igual que la seva, somriuen tots tres. Un d'ells l'obre, n'extreu uns fulls amb pentagrames plens d'anotacions.
-Què en faig?
-Reciclar-ho, diu la Carme assenyalant un contenidor groc.
Es posa al mig, dues mans sòlides la prenen: la de la dreta per l'espatlla, la de l'esquerra per la cintura, uns llavis s'acosten al coll...humm, fas olor de dona. La Carme els agafa per la cintura.
- Tenim amanida imperial, marisc, cava, gelat, i..... tota la nit.












Comentaris

  • hehehe[Ofensiu]
    filladelvent | 06-02-2006

    Molt ben portat, original, amb bon final.

    bé! L'únic que en podria retreure són les faltes amb els pronoms febles i alguns errors com "acera" -> vorera.

    M'ha agradat! Espero que continuis publicant aviat.

    -Filladelvent-

l´Autor

Foto de perfil de Xavier Lamarca

Xavier Lamarca

27 Relats

50 Comentaris

42268 Lectures

Valoració de l'autor: 9.36

Biografia:
Quan escric davant la pantalla, de vegades els personatges se'm revolten i exigeixen que no traeixi la seva biografia. Jo els dic que només gracies a mi en tenen però, tossuts, es neguen a seguir el meu pla i actuen pel seu compte.
Quan això passa - que és el millor que pot passar - em limito a escriure la història que em dicten sense afegir-hi de la meva collita, sinó el que observo i penso que els passsa pel cap o per les vísceres.
De fet, escriure una historia no es altra cosa que deixar-se portar per una veu que xiuxeja a l'orella. No cal inventar res, tan els personatges de carn i ossos com els imaginats tenen vida pròpia, i si no en tenen val mes plegar i oblidar-los.
Però un cop el relat és acabat, i publicat soc jo qui es queda sol al darrera la pantalla.
La història ja no es meva, és de tots aquells que se l'han fet seva.