DONAR CORDA A L´ESPERANÇA

Tenia setze anys, la roba que portava i esperances per complir. Era xicot eixerit treballador, tenia un somni,volia posseir un objecte que havia vist.
L´amo de la casa veina li va proposar esporgar els pollancres del riu, li pagaria a bon preu. El jovencell agafà la destral del pare i amb ganes, amb un cop de destral per aquí, un altre per allà, feina feta.

Li mancava temps, sort era àgil, saltava d'un arbre a l'altre, sols posava els peus a terra per menjar, el que la mare li havia posat al sarró un cop al dia,el càntir el penjava dalt a l'arbre, tenia pressa.
Així que tocaven àngelus recollia el fato i cap a casa, cansat però content com un gínjol.

Els pares preguntaven, i els diners?. Ell sorneguer, somreia i deia, ja ho veureu. Ells pensaven alguna fadrineta....

Tot arriba, i un dia l'amo li paga la soldada i un duro de plata de propina. Ho guarda dins el mocador blau de butxaca i el desà ben endins de la faixa , corregué a casa seva, l´endemà era mercat .

De bon matí es posa el gec de vellut i els pantalons bons de vellut, espardenyes de vetes i ben endins de la faixa els diners. Amb un Adéusiau , tornaré tard, no patiu, es va acomiadar disposat a caminar tres hores a peu.

Un cop a Vic, passa per la Plaça i es dirigí al Carrer Estret, va entrar decidit per una porta. Era una rellotgeria. Dins un rellotge de casa pairal, feia"tic tac,"la fusta bellament tallada .Era el seu somni.
El rellotger li diu no voldries un rellotge de butxaca vailet?
-No senyor, crec que donar corda a un rellotge així ,és donar corda a la vida. Penses en les hores que has passat i en les que vindran. Bones i dolentes, però sóc jove i cada dia serà com donar corda a l'esperança .

Aquest rellotge ,els meus fills, els meus néts i els que vindran, li donaran corda.

Es carregà el rellotge a l'esquena amb cura, ben lligat i es preparà per caminar de tornada a casa, se sentia viu i més content que mai.

Amb esperança avui encara li donen corda .

El noi era besavi meu patern .Jo sols explico els fets.