Dinyar-la sense avís

Dinyar-la sense avís

Vatua l’olla! Just ara que estava a punt d’acabar un relat que m’atorgaria un bocí de fama, m’he hagut de morir. És cert que tothom acaba patint els estralls del temps, que no estic per llençar coets, encarcarat per la manca d’exercici, però encara no repapiejo com un vell rondinaire i conservo prou lucidesa com per expressar-me amb claredat. És obvi que per l’edat ja em tocava, però no estava preparat, coi. Un traspàs massa sobtat. La malastruga Parca ha vingut a buscar-me sense admetre excuses ni dilacions. Ja se sap que quan arriba a una casa, les portes s’obren soles. Almenys he marxat cap a l’altre barri sense escarafalls ni fer gaire soroll, però amb l’escalf dels meus que em feien venir a la memòria un grapat de records agradosos.

Lògicament ningú desitja dinyar-la. És llei de vida, però hi ha moments menys adients que d’altres. Ja sé que només són quatre dies que cal esprémer per treure’ls suc. Tot i així, jo encara volia donar guerra. Amb l’ego pels núvols em resistia a abaixar el teló de la meua vida. La dama fosca d’esmolada dalla m’ha fotut ben fotut a l’escarrassar-se en portar-se’m cap al més enllà. 

Val a dir que sempre he viscut molt de pressa i he anat de bòlit, així que confio que el meu esperit continuï enredant la troca, fins i tot quan durant el meu funeral deixi amb un pam de nas a propis i estranys que vetllin les meves despulles per retre’m un pòstum homenatge, a fi d’anar directament als verals celestials a tafanejar per allà dalt. 

Ara que soc mort, he esdevingut una ànima assossegada i sense cos en pocs embolics em puc ficar. Als llimbs on vivim faig retrobaments i coneixences amb altres ànimes que busquen el caliu de companyia. Ves per on, mai és tard per fer amistats!


Pseudònim: David de Mataró