Cercador

Digui'm... qui soc?

Un relat de: -Charl0tte.

La desconec. Qui és vos?

- I ara! Evidentment que em coneix!

- La seva cara em resulta familiar però... no, no la reconec perdoni.

- No es disculpi. Miri'm atentament, fixi's amb mi i descrigui'm, exactament tal com em veu.

- Bé doncs... veig una noia que posseeix uns cabells llargs, ondulats i roigs que reposen sobre un cos molt prim (massa pel meu gust) i molt dèbil... fins i tot m'atreviria a dir que anorèxic.
La seva pell, neutra, intacta i fina. No d'un d'aquells blanc groguencs, ni tampoc d'un blanquinós morè, sinó d'un color blanc intens, amb un to de carn trencat, amagat... Carretera contínua sense cap canvi de tonalitat, ni tan sols la mística senyal de naixement ressaltant sobre la pell.
Aquest fet, li fa posseir un rostre incolor i amagat sota el contrast d'uns ulls d'un verd més que clar (però amb autoritat), i d'uns delicats, petits i tendres llavis d'un roig intens; Tot decorat d'unes gracioses i petites pigues en multitud, que donen a conèixer l'aspecte tímid i vergonyós que posseeix.
El seu punt feble: les mans. Fràgils com el vidre, fredes com el vent.
Dits llargs i prims; De pianista.
Els peus, on vos sent la importància de ésser.
Ells però, malmesos de tan dansar sobre els escenaris, de tant mostrar el seu gest més artístic i estirat davant d'un públic, que no els deixa d'estimar.

...Diria que ja he dit tot el que poden veure els meus ulls, senyora.

- Sí, té raó, però el que vos m'ha descrit no és res més que un cos material i algunes suposicions seves. Jo... li demano alguna cosa més.
Li demano que es fixi més en mi, fixi's més endins! Arribi on el sentit de la vista no pot arribar, trenqui les fronteres materials, busqui'm les pors, els reptes, els temors. Busqui'm l'amor, l'enyorança, l'odi i el rancor. Obri totes les portes, cerqui en tots els racons i digui'm... qui soc?

Després d'uns silencis encadenats, la noia contestà:

- Veig en vos una escultura de cera fonent-se pels records, una nina de paper estripant-se pels plors, una ànima morta per la por, pels temors.
La veig a la penombra, amb les espatlles baixes, el cap arronsat i una mirada clavada al terra; Com una adolescent acomplexada. No està caminant, sinó arrossegant-se per un terra fred, immund i obscur... Com la seva ombra.
Es sent sola tot i ser com un gra de sorra enmig del desert. No s'estima, es creu misèria, escòria, es repugna. No lluita, es rendeix. No busca, troba. No surt, s'amaga.
Es deixa influenciar per la societat, i ara pateix una greu malaltia amb la qual cada dia perd vida i no es deixa ajudar.
Es limita a tancar-se en una actuació on la protagonista n'és la nostàlgia. No vol sortir, però tampoc pinta cap entrada.
El seu príncep blau, encara esperant-se entre el públic, junt amb la seva família, tots contemplant-la i esperant el moment que vos baixi de l'escenari i surti a buscar-los.

- I doncs... ja sap qui soc?
- Perdoni.. però no, encara no ho se...
- Bé jo t'hi diré... sols soc el seu reflex...

La noia ho comprovà palpant suaument la superfície de l'aigua i observà com el reflex desaparegué en un instant.
En aquell moment, sols sonava el silenci, acompanyat d'un batec rítmic: llàgrimes i més llàgrimes d'una ànima avergonyida de ésser formant un eco en la immensitat de l'espai.

Ara però, ja disposada a baixar de l'escenari i recollir els petits detalls que mica en mica, s'havien convertit en oblit...



Comentaris

  • Aquest realt és boníssim![Ofensiu]
    Arbequina | 16-07-2006

    Mai m'hagués cregut tal talen en una persona de (14 anys?). Però la veritat és que aquest relat està molt ben escrit i té un missatge implícit amb molt força.
    Ets molt bon relataire.

    Una abraçada.

    Arbequina.

  • Preciós[Ofensiu]
    Reguitzellera | 27-05-2006 | Valoració: 10

    "Li demano que es fixi més en mi, fixi's més endins! Arribi on el sentit de la vista no pot arribar, trenqui les fronteres materials, busqui'm les pors, els reptes, els temors. Busqui'm l'amor, l'enyorança, l'odi i el rancor. Obri totes les portes, cerqui en tots els racons i digui'm... qui soc?"
    Preciós, contundent, rotund, m'ha deixat perplexa, encisada, enhorabona.

  • Fantàààstic!!![Ofensiu]
    Declivi Decliví | 22-05-2006 | Valoració: 10

    Aquest relat és genial. Simplement genial. Descrius l'interior d'una persona humana amb la facilitat que ho faria un literat amb el pèl d'un conill.
    Suposo que l'argument es basa en que qualsevol pot caure al parany dels desenganys en aquest món. Si ho encerto, jo penso exactament el mateix.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: