Com un bell ciri relleva en el vent

La llum és dalt i no tenim escala,però alçant la mà, a vegades, ens omplim d'energia. Quan l'energia se'n va, sembla que caminem perque si.
Tenim aquesta llum flotant per tot l'univers. Penetrem-hi completament, doncs, i deixarem de ser els enemics de la pluja quan aquesta noti
que no ens inspira ni por ni neguit.
Fugim de l'engranatge que fa la vida sistemàtica i alcem-nos, de la manera que ho descrius tu, però sense davallar per ser l'absurd caminant o bé l'àpat de la mort.

Escrius genialment. Petons.

Suau i tendrament contemples el cicle de la vida, amb tots els seus matisos.
Aleteja a favor del vent i contra corrent, dibuixant camins abstractes i indefinits.
Somnis, il·lusions, es gronxen dins les teves paraules.
Ensopegar, caure i enlairar-se de nou, formar part de la nostra contínua recerca.
El final és natural i sense temença, acceptant l'evidència de que tot el que neix ha de morir. Dóna la sensació de passar a formar part de tot el que ens envolta. Partícules de fum, polsim que el vent s'enduu...

Un relat que ens porta equilibri i calma!

Molts petons!