Com un bell ciri relleva en el vent

Un relat de: -Charl0tte.

Observo.

Emprens un destí amb molta energia, tot i saber, com n'és de curt el teu joc.
Et bellugues acolorint el fil de vida, pintant històries, il·luminat camins...
Obligada a desprendre't de parts del teu cos, continues lluitant contra els corrents, rebent aquells calfreds que et desconcerten i et fan perdre l'equilibri: t'eleves i t'enfonses, t'eleves i t'enfonses... però no deixes de brillar.
Amb el més petit instant de tranquil·litat emprens altre cop força i empenta.
Tu si que saps lluitar! Tu si que saps cridar! Contens nombrosa força de voluntat.
Cerques un futur, intentes dirigir-te en la direcció adequada, però en alguns moments t'equivoques, esculls un camí erroni i el vent et vens, et fa perdre i esfumar-te en mig d'una nebulosa gris.

...Llum! Batecs de vida! : Sobrevius.
Mous fixa, avances en el temps.
....
....
....

Ara si que el joc s'acaba... s'acosta el final.. cada cop més a prop...
Doncs ja només ets partícules de fum.

I es que... tot el que comença té un final: Has mort.


Comentaris

  • Que entri la llum[Ofensiu]
    Sergi Elias Bandres | 19-08-2005 | Valoració: 10

    La llum és dalt i no tenim escala,però alçant la mà, a vegades, ens omplim d'energia. Quan l'energia se'n va, sembla que caminem perque si.
    Tenim aquesta llum flotant per tot l'univers. Penetrem-hi completament, doncs, i deixarem de ser els enemics de la pluja quan aquesta noti
    que no ens inspira ni por ni neguit.
    Fugim de l'engranatge que fa la vida sistemàtica i alcem-nos, de la manera que ho descrius tu, però sense davallar per ser l'absurd caminant o bé l'àpat de la mort.

    Escrius genialment. Petons.

  • equilibri...[Ofensiu]
    ROSASP | 19-08-2005 | Valoració: 9

    Suau i tendrament contemples el cicle de la vida, amb tots els seus matisos.
    Aleteja a favor del vent i contra corrent, dibuixant camins abstractes i indefinits.
    Somnis, il·lusions, es gronxen dins les teves paraules.
    Ensopegar, caure i enlairar-se de nou, formar part de la nostra contínua recerca.
    El final és natural i sense temença, acceptant l'evidència de que tot el que neix ha de morir. Dóna la sensació de passar a formar part de tot el que ens envolta. Partícules de fum, polsim que el vent s'enduu...

    Un relat que ens porta equilibri i calma!

    Molts petons!