Diari d'una ventafocs qualsevol

20 de març
Em dic Joana, tinc 16 anys i avui començo a escriure en aquest diari que em van regalar quan faig fer 10 anys. Aleshores era una nena i no tenia res interessant per explicar, però ara sento la necessitat d'expressar d'alguna manera tot el que em passa pel cap.
Començaré per presentar-me: faig primer de batxillerat a un institut normal i corrent (a mi m'agradaria que fos una mica més com els que surten a les sèries americanes, amb balls de final de curs, aventures a dojo...). Tinc dues germanes grans, la Maria i l'Amèlia, que són bessones, estúpides i van a la universitat i un pare i una mare que mai em deixen fer el que vull.
En fi, que soc una noia normal amb ganes de passar-m'ho bé!

22 de març
Estic taaaaannnnn contenta! Aquesta tarda, escoltant rere la porta de l'habitació de les meves germanes m'he assabentat, entre d'altres coses, que divendres vinent van a una festa universitària. És la meva oportunitat per viure una aventura genial i conèixer universitaris guapos. Serà com a les sèries: tot de nois alts, ben plantats, interessants, amb peles i amb cotxe!!!!!! He de començar a decidir-me per la roba què em posaré...
Després de sopar els hi demanaré permís als pares; no em poden dir que no, tinc tot el dret a sortir i passar-m'ho bé!

23 de març
La meva vida és una merda: tinc dues germanes imbècils i uns pares que són uns dictadors i uns repressors. Ahir vaig demanar-los permís per anar a la festa i em van dir que no amb l'excusa típica de que encara sóc molt jove, que ja tindré temps per aquestes coses, que haig d'estudiar pels exàmens i bla, bla, bla... Jo els hi vaig respondre que de jove res, tinc 16 anys i ja soc una dona; que de temps tampoc en tinc gaire, perquè arribaré als 30 i encara no m'hauran deixat sortir i que porto tot el curs estudiant, estudiant i només estudiant (no t'ho havia explicat encara, però soc la millor alumna de classe).
I a sobre, les cutres de les meves germanes no feien res mes que riure de mi i dir que elles no estaven disposades a fer-se càrrec d'una "niñata" com jo; que si volia anar de festa, em busqués un xiquipark.
Com els odio!!!! A elles per que són unes bledes inútils i als meus pares per ser uns tirans i els pitjors pares del món.

25 de març
Estic molt deprimida. S'acosta el dia de la festa a la que jo no aniré i on segur que hi haurà un munt de nois perfectes per a mi. Com pot ser que jo no hi pugui anar i les meves germanes facin el que vulguin? A elles no els hi estan tot el dia a sobre per que estudiïn, vagin a classe, rentin els plats, parin la taula... Es clar, com elles són majors d'edat tenen dret a fer el que els hi vingui de gust i a trepitjar-me i riure's de mi! La vida és taaaannnnn injusta!!!!!!!

27 de març
Aquesta nit és la festa. He tornat a demanar als pares que m'hi deixessin anar, fins i tot he plorat i m'he posat de genolls, però no ha funcionat. Les meves germanes fa una estona s'han tancat a l'habitació i sento les seves rialletes estúpides mentre s'emproven tots els modelets que tenen a l'armari i s'empastifen la cara com mones. Quina ràbia em fan...
20.00 h
Notícia d'última hora! M'ha trucat la meva amiga Tina i m'ha proposat un pla fantàstic: anar a dormir a casa seva. Com que els seus pares surten a sopar fora, podrem anar a la festa sense que ningú se n'assabenti! I els meus pares m'han donat permís (és clar que casualment he oblidat dir-los que els pares de la Tina no seran a casa)!!!!! Soc feliç!
22.30 h
Estem a punt per marxar a la festa. La Tina és fantàstica, m'ha ajudat a triar la roba (l'hem agafada de l'armari de sa germana), les sabates i m'ha maquillat. Tot plegat sembla que hagi fet màgia, perquè ara em miro al mirall i semblo cinc anys més gran.
L'únic que ens falta per acabar de tenir una nit al més pur estil sèrie americana és una limusina aparcada a la porta del jardí de casa; però de jardí no en tenim (de fet no tenim ni casa, perquè les dues vivim en un pis) i de limusina menys encara. Així que haurem d'arribar a la festa al més pur estil d'estudiant català, en metro.

28 de març
3.00h
Ja hem tornat de la festa. He conegut un noi... és el meu príncep blau! Bé, de fet no hem parlat gaire, però era tan i tant guapo que només podia ser ell. Hem estat ballant tota l'estona (i fent altres coses que no descriuré aquí per si ma mare ho arriba a llegir) i al final ha sortit a acomiadar-me a la porta de la disco. Cap a les dues hem hagut de sortir corrents perquè perdíem l'últim metro i de tant córrer per arribar a l'hora he perdut una sabata. Espero que no la trobin a faltar!
21.15h
La que s'ha muntat!
Les imbècils de les meves germanes ens van veure ahir a la festa i s'han xivat als pares i la germana de la Tina ha trucat feta una fúria per demanar explicacions sobre la sabata extraviada.
La mare no feia més que cridar-me com una boja "Et matooo!!!! Et juro que d'aquesta no en surts ben parada!!!!! I el pare sentenciava que ja em podia oblidar de sortir de casa fins que no fos major d'edat. Mentrestant, les meves germanes semblaven passar-s'ho pipa tot rient per sota el nas i dedicant-me miradetes amb sorna . I per acabar d'adobar-ho, cap allà a les vuit del vespre (just en el clímax de la bronca), saps qui s'ha presentat a casa? El meu príncep blau! que resulta que es diu Pol Casals.
Doncs bé, jo ahir li vaig donar la direcció, en un principi perquè es passes una tarda a buscar-me en el seu descapotable, i el noi va i em porta la sabata que em va caure al carrer! El meu pare l'ha fet passar de la mala manera i quan s'ha apropat a mi per donar-me la sabata... va i es queda tot sorprès! I a sobre em diu que qui soc jo, que l'havia enganyat fent veure que era més gran per poder liar-me amb ell i que ara que veia que era una nena no volia saber res més de mi!!!!! Després ha marxat fet una fúria deixant al meu pare traient fum pel nas (pensa que tot això ho ha dit en veu alta i els meus pares s'han assabentat del que vaig estar fent dintre de la disco) i m'han enviat directa cap a la meva habitació, d'on crec que no podré sortir en moooolt de temps.
23.30h
La meva vida torna a ser una merda!
Els meus pares són al menjador traient fum pel nas i pensant-se un càstig llarg i cruel per fer-me pagar uns actes que les meves germanes (no se si les puc anomenar així) fan cada setmana i ningú els hi diu res. I a sobre, les males pècores, m'han vingut a fer una visita per informar-me que el tal Pol Casals és un matat; que no és ric ni té una casa amb piscina, viu a un barri cutre de la ciutat i que no te descapotable, va cada dia en bus a la uni.
Així que després de pensar-ho molta estona, he arribat a la conclusió de que només soc una ventafocs qualsevol (i d'allò més vulgar). Al cap i a la fi la ventafocs del conte va marxar a cavall amb el príncep i jo m'hauré de d'empassar un càstig monumental pels dies dels dies.