La samarreta verda

Un relat de: Ligeia

Feia un dia de principis de primavera esplèndid que contrastava enormement amb el meu estat d' ànim més semblant a un gèlid i gris dia d' hivern.
Les papallones volaven alegrement i jo estenia la roba a la terrassa mentre el sol em donava a la cara i em feia sentir estranya, com si la poca alegria que encara guardava dintre volgués sortir a gaudir d' aquell meravellós moment però una massa de pensaments amargs li barressin el camí.
De forma monòtona agafava agulles d'estendre de la bossa i anava estenent les peces sobre la corda. Ara uns calçotets, ara uns pantalons, uns mitjons, unes calces, ara la samarreta verda... la samarreta verda...
Sense pensar, me la vaig acostar a la cara per ensumar la dolça olor del suavitzant i gairebé en un acte reflex, la capsa fosca on guardava tots aquells sentiments que intentava evitar, es va obrir.
Ell en tenia una d' igual que portava molt sovint. Li quedava tant i tant bé!
El color feia joc amb els seus ulls color maragda (els més macos que havia vist mai) i contrastava amb una cabellera negra i ondulada que li queia pel front i pel llarg coll, emmarcant un rostre d' expressió dolça a la vegada que intel·ligent. Aquella samarreta se li arrapava lleugerament, insinuant un cos de formes esveltes i d' elegància innata.
Vaig cridar en silenci i un gust amarg, com de fel, va inundar-me la boca i els pensaments. Per què me l' havia d' estimar tant si això em feia tant de mal? No podia ser, l' havia d'oblidar fos com fos. M' havia declarat tantes vegades davant d'ell... Sense paraules, però mirant-lo directament als ulls li havia confessat el meu amor, li havia obert de bat a bat les portes dels meus sentiments. Però mai vaig obtenir cap resposta. No podia continuar enamorada d' un home que semblava no mostrar el més mínim interès per mi. Aquest amor, lluny de ser un sentiment que m' omplís el cor de joia, m'estava fent caure en un pou fosc d' on cada vegada dubtava més si en podria sortir.
Amb un moviment brusc de cap vaig tornar a la realitat, on el lleuger vent que bufava havia deixat un paisatge clar i lluminós. Des d' allà tenia una vista meravellosa. Podia veure les muntanyes verdes, plenes de pins, el color dels quals contrastava amb el cel blau ple de núvols blancs com petites boles de cotofluix immaculat.
Em vaig apropar al mur de totxos que formava la barana de la terrassa. En una altra situació, aquell paisatge tan bell hauria sigut un element d' alegria; però en aquells moments em feia sentir tan petita, tan insignificant, tan desgraciada... Era com si les muntanyes i el cel, conscients de la seva bellesa, es riguessin de la meva desgràcia, del meu estat fosc i desesperat.
Les llàgrimes van començar a rodolar galtes avall i empesa per un sentiment que difícilment es podria descriure amb paraules, em vaig enfilar a la barana. Pensava que no podria sortir mai d' aquell pou fosc. Per què m'havia tocat a mi ser tan desgracia? Jo l' estimava amb totes les meves forces, tant, que ja no me'n quedaven per viure. Vaig sentir que trucaven a la porta, però el so m'arribava molt de lluny, com si vingués d' un altre món, un món que a mi ja no m'importava gens.
El vent va començar a bufar amb més força, com si pressentís el que havia de passar. Vaig tancar els ulls mentre desenganxava un peu de la barana. Ja ningú m'impedia alliberar el meu cos d' aquella càrrega tant feixuga que des de feia tant de temps rossegava el meu interior com si es tractés d' un àcid extremament corrosiu. Vaig fer una gran inspiració abans de deixar de lluitar contra la gravetat i tot el meu pes es va tirar cap endavant com un ocell que arrenca el vol cap a la llibertat. Per fi deixaria de patir...
De sobte una veu hem va fer obrir els ulls:
- Nooooooooooooo!!!!
Era ell.

Comentaris

  • M'encanta!![Ofensiu]
    Malina | 05-08-2009 | Valoració: 10

    Hola Ligeia,
    Fa uns dies que vaig trobar els teus relats i els vaig començar a llegir. Cada cop que en llegeixo un, m'inspira i em fa agafar forces per escriure més. Per mi, escrius de meravella!
    Et poso un deu per aquest relat i en general. Crec que te l'has guanyat.

    Felicitats i continua escrivint perquè fans teus com jo et podem continuar seguint.

    :) Gràcies.

  • estar penjat d'un balcó[Ofensiu]
    ziggy_stardust | 16-07-2007

    Jo jo hi he estat mai, però sí que he sentit la força, la força, la força que t'hi arrossega i també hi he sentit LA VEU que t'ho mana, que et mana que l'obeeixis, que et provoca, que t'infravalora, que t'anul·la. Has sentit mai a parlar del sisè sentit que t'anuncia que algo que te relació amb tu t'està traint? Uns li diuen telepatia, jo crec que es la teva pròpia fortalesa, el teu sentit de l'estar despert...

    Com diu al conte l'amor et pot fer sentir la força, però només en els primers amors. Després, no.

    el meu conte A les 3 del matí, que ja m'has valorat i et dono les gràcies, tenia el titol aquest per despistar. Pero en aquesta magnifica web ja el classifiques a eròtica i perd el seu encant.
    Gràcies pels teus ànims!

    fins aviat

    ziggy stardust 17/7/07

  • Buf, quina mescla![Ofensiu]
    Arbequina | 11-06-2006 | Valoració: 8

    A veure, preimerament, el conte m'ha agradat. Això és lo principal. Te crts passatges força evocadors i mescles la narració amb el pensament de la noia d'una manera molt natural. L'estil també m'ha agrdat.
    Però, malauradament, hi ha peròs. Només un parell i molt subjectius, així que ni compten (per tu, clar).
    Un és que, no sent un apassionat de l'amor (més aviat lo contrari), aquestes històries tan exagerades d'amor fatal que porta al suïcidi, no m'entusiasmen. Em poso a pensar (que hi pots perdre per dir-li, si tan pateixes?).
    En fi, l'altre és que, seguint la primera idea, ho trobo rebuscat.
    Però cadascú te el seu gust, i el conte certament te algo que m'ha atret, potser la visió femenina d'un amor callat...

    Una abraçada.

    Arbequina.

l´Autor

Foto de perfil de Ligeia

Ligeia

17 Relats

151 Comentaris

39142 Lectures

Valoració de l'autor: 9.45

Biografia:
Pels qui no em conegueu, sóc una mestra nascuda a la dècada dels 80 aficionada al cinema, a les novel·les i a les sabates.
M'encanta observar tot el que m'envolta i no perdre'm els petits detalls de res. I de tot això que recullo sovint en faig situacions i diàlegs pels meus relats.
I per finalitzar, només em queda dir-vos que m'encanta llegir els comentaris que, de tant en tant, deixeu per aquí.

Molta pau per a tothom!


Per si voleu alguna cosa:
claryfashion@hotmail.com
Estaré encantada de rebre els vostres missatges.