Contes per a la Martina. La Fada de les estrelles

A la part alta de les parets de la meva habitació hi ha enganxades unes estrelles que brillen en la foscor. Una nit que la Martina es va quedar a dormir a casa s'hi va fixar:
- Ohhhhh! Que maques són! - va dir mentre l'ajudava a posar-se el pijama - Són de veritat?
La innocència del comentari em va fer esbossar un mig somriure i en un primer moment vaig tenir l'impuls d'explicar-li la veritat, però em va semblar una llàstima trencar la màgia.
- I tant que ho són! Com podrien brillar tant, si no...
- I qui te les ha donat?
- mmmmm... no t'ho puc dir, és un secret - la veritat era que necessitava uns segons per inventar-me alguna història i l'excusa del secret sempre m'havia funcionat força bé.
Vaig acabar de posar-li el pijama i un cop dintre del llit, la Martina va acostar-se molt a mi i en una veu que gairebé era un murmuri em va dir:
- Jo ja soc gran i se guardar un secret, si m'ho dius no li explicaré a ningú. Siusplauuuuuuuuuuu...
- Està bé, t'ho explicaré! - ara ja tenia un conte més o menys pensat- Però has d'estar molt atenta, d'acord?
- Siiii - es va tapar amb la flassada i va obrir uns ulls com unes taronges - Ja estic apunt!
- Suposo que a l'escola ja t'hauran explicat que els puntets brillants que es veuen al cel durant la nit són planetes i estrelles que estan mooooolt lluny - la nena va fer que si amb el cap - però el que segur que no t'han explicat és que hi ha una fada que s'encarrega de tenir cura de tots i cadascun. Cada dia els frega amb la seva capa per deixar-los llustrosos i els ruixa amb pols de fada perquè brillin molt; d'aquesta manera tothom que se'ls miri, encara que sigui des de molt lluny com nosaltres, els vegi brillar.
-Ohhhhhhhh - en aquells moments la Martina em mirava fixament, amb la boca oberta en un gest d'admiració innocent.
- Doncs bé, resulta que aquesta fada, la fada de les estrelles, hi ha nits que enllesteix la feina aviat. Però allà dalt tota sola s'avorreix, així que de vegades baixa a la terra i es dedica a observar a les persones que dormen.
- I els hi regala una estrella com aquestes que tu tens?
- No pas a tothom! Mentre dormim, ella ens observa i mira dins nostre; si li agrada el que veu, deixa un fragment d'estrella al costat del llit i si no li agrada, se'n va sense fer soroll.
- Ahhhhhhhh - ara la vista de la nena estava fixa en les estrelles fluorescents de la paret - Doncs a tu t'ha vingut a veure moltes vegades!
- Si, moltes. Tantes com estrelles veus aquí. Però això no és el millor...
- No?! I què hi ha millor que tenir un tros d'estrella de la fada de les estrelles?
- Doncs saber que un cop et regala una d'aquestes, la fada no s'oblida mai de tu i et protegeix totes les nits de la teva vida. Encara que estiguis molt trist o tinguis molta por, pots mirar al cel i saps que ella està amb tu.
- Vaja... Quin secret més fantàstic! No li explicaré a ningú, t'ho prometo.
- D'acord. I ara, a dormir! Bona nit!
I dient això, li vaig fer un petó i la vaig tapar bé perquè no agafés fred. Minuts més tard ja dormia profundament i el seu rostre mostrava una expressió tant tendra que se'm va acudir que si la fada existís de veritat, li deixaria una estrella sense dubtar-ho.
Al dia següent, la veu de la Martina em va despertar de cop:
- Ha vingut, ha vingut! La fada, la fada!
Vaig acostar-me al seu llit i la nena em va mostrar una estrella idèntica a les que jo tenia penjades.
- Mira! M'ha deixat un tros d'estella! La fada de les estrelles m'ha mirat dins i... Ara ja no tindré mai més por durant la nit sabent que ella té cura de mi!
Els ulls de la nena brillaven amb una llum especial, plena d'il·lusió i innocència. I en aquells moment vaig pensar que havia valgut la pena regirar tots els calaixos de casa fins a trobar l'estrella que m'havia sobrat el dia que vaig enganxar les altres.