L'assassí de les nines

Teia por, molta por. Tanta, que la seva xicota, la Marta, el va acompanyar fins al portal de casa. Ell, en Marc, era un fanàtic de les pel·lícules de por (li agradaven especialment les de sang i fetge) que presumia d'haver-ne vist cinc-centes pel cap baix. Però aquesta fal.lera seva li provocava un problema que mai explicava als seus amics: en quant es feia fosc o es veia envoltat de boira, començava a veure assassins sanguinaris al rostre de tothom qui es creuava; i s'arrapava al braç de la Marta cada vegada que giraven una cantonada per por a que un psicòpata armat d'una falç li tallés els braços i les cames mentre encara era viu.

Ella li va fer un petó i el va acomiadar:
- Va Marc, no siguis tan cagat i puja tu sol. No penso acompanyar-te fins a dalt, ja ets prou grandet!
Ell es va ficar a l'ascensor i mentre pujava, va començar a tararejar una cançó dels Pets. No sabia per quina raó, però cantar "Mala cara" el distreia de tots els mals pensaments. Entre nota i nota de la cançó va arribar al seu pis, que estava en la foscor més absoluta, i a les palpentes va trobar l'interruptor de la llum, el va pitjar... i el que va veure era tan semblant a una de les moltes pelis que havia vist, que la por el va paralitzar i es va pixar a sobre. Del sostre del menjador penjaven una desena de caps tots agafats pels cabells amb un fil vermell; a tots els hi faltava l'ull esquerre i al front diuen escrites paraules com "dolor", "patiment", "tortura"... En Marc els va reconèixer: eren els caps de les nines de la seva germana.

- Sssss... Sònia? - va dir amb un fil de veu - Qqqqui hi ha? Ssssònia? Ets viva?
Pel seu cap passaven multitud d'imatges horribles on la seva germana apareixia coberta de sang i mancada d'algunes parts del cos. "He de fer alguna cosa. He vist moltes vegades aquesta situació al cine, se m'ha d'acudir alguna sortida" va pensar mentre es notava com les cames li feien figa. Mentalment va repassar multitud d'escenes on la víctima era perseguida per algun maníac (ara s'adonava que gairebé sempre eren noies lleugeretes de roba) i va decidir que el millor era anar fins a la cuina i agafar alguna cosa per defensar-se.

- Jo jo jo... era un noi de vida ssss ssss sana i a a a aliments equilibrats... - va començar a cantar en un xiuxiueig.
La cançó dels Pets el va tranquil·litzar lleugerament i li va permetre arribar fins a la cuina i ficar la mà al calaix dels coberts, d'on va treure el ganivet de tallar pernil amb mans tremoloses.
- E e e estic armat i i i no dubtaré en a a a atacar! - va dir en Marc en veu alta -No permetré que que que em facis mal!

Va aixecar el ganivet per intimidar a l'assassí i en aquell precís instant la llum va marxar. A la cuina, la foscor era absoluta, així que en Marc no va tenir més remei que caminar llastimosament amb les cames tremoloses com gelatina i humides de pixum fins al menjador, on, per la finestrada, entrava una mica de llum dels fanals del carrer.
Com un llampec, una ombra va entrar a l'habitació i es va plantar davant del nostre heroi, que va a tornar a aixecar el ganivet en un gest intimidatori.
- Moriràs - va dir amb veu teatral la figura desconeguda. - I ho faràs de forma lenta i dolorosa...

Mentre deia això, una cosa va brillar sobre la roba fosca de l'estrany personatge. La fulla d'una catana sortint de la seva beina, reflectia les llums que entraven a la sala i les projecta a la cara d'en Marc, que, sense poder-ho evitar, va caure de genolls a terra.
- No em matis, siusplau! - va ploriquejar - Faré el que vulguis... et perdonaré l'assassinat de la meva germana si es el que vols, però deixa'm viure!
- La Sònia també em demanava misericòrdia mentre la torturava - tot i què l'assassí duia un passamuntanyes, en Marc va poder intuir un somriure al seu rostre - però ha mort com també ho faràs tu... Però no creguis que serà ràpid; patiràs tant, que em demanaràs que et mati.

En Marc va cridar desesperat. Les llàgrimes i els mocs li queien cara avall i el cos li tremolava espasmòdicament. Aleshores, en el precís moment que l'assassí aixecava la catana, el noi va sentir una pujada d'adrenalina i es va abalançar brandant el ganivet, que va clavar a la cuixa del desconegut.
- Ahhhhh! - va sortir de la boca de l'assassí, però la seva veu ja no tenia un toc teatral, ara sonava més aguda.

La sang brollava a dojo de la ferida. En Marc estava glaçat, ajagut a terra amb el ganivet encara a la mà, mirant com les gotes de sang queien a terra.
- Imbeeeeeeeeciiiiilllllll!!!!!!!! - va bramar entre gemecs l'assassí ferit mentre s'apretava la ferida amb les mans per evitar que la sang sortís - Mira que m'has fet!!!!!!
- Però, però... Tu ets... - aquella veu era obscenament familiar a les orelles d'en Marc - SSS Sònia?!
El noi va treure el passamuntanyes al desconegut i efectivament, va aparèixer la cara de la seva germana petita plena de llàgrimes.
- M'has fet mal! Ajuda'm!
- Com has pogut?! I la catana? - la sorpresa havia deixat a en Marc paralitzat - Perquè?!
- La catana és de quan et vas disfressar d'Uma Thurman, imbècil! Jo no et volia fer mal! Només estava farta de les teves pel.liculetes de por i dels teus aires d'entès en la matèria, et volia donar una lliçó! Però tu... estàs boig!!!!!
- Jo... jo...

En Marc va començar a plorar de nou paralitzat per la sorpresa, mentre la Sònia es posava dempeus llastimosament i es dirigia cap al telèfon:
- Ara mateix vas als papàs! - va dir amb la mirada plena de ràbia assassina - Quan s'assabentin del que m'has fet, ells si que et mataran!