La Gina Ginesta i les mirades al metro

àgil, es llegeix amb bon gust

Feia temps que no passava pel teu "raconet", i veig que has escrit nous relats. No sé si mai t'ho havia dit, però m'agrada molt la manera que tens d'escriure: senzilla, original, lleugera... M'he llegit aquests contes de la Gina súper ràpid, i m'han encantat. M'he quedat amb varis dubtes: Aconseguirà la Gina al Pol Pinya? O es quedarà amb el de l"emapetrés"? Consumaran el seu amor?

Bé, espero que en breu continuïs les seves aventures, que pel que veig, tens uns quants seguidors!

Una abraçada, i bones vacances! (que segur que ja en deus fer, no?)

Sol_ixent

he estat llegint tots els teus relats, són realment genials! felicitats!
Voldria saber si has publicat algun llibre amb el que escrius o sigui encara estàs en fase "anonima"... Si algú m'ho pot dir: mmvalls@hotmail.fr
Gràcies!

M'agrada la Gina. Indecisa, enamorada, innocent, despistada, i amb tendència a bullir-li les galtes...

He de confessar que en alguns aspectes sóc una mica Gina, jo... en cap moment he intuït el final!

Esperant nous relats teus, m'he decidit escriure't en aquest última.
Que n'és d'innocent, la Gina! O potser no? Tan se val. El teu relat és ben natural i sincer. La somniadora, els mancats d'amor i el metro. Quants moments d'absurda realitat que ens proporcionen els transports públics!

Bé, desitjo que n'escriguis més. Demano disculpes per la meva absència.

Esperant...

...cinematrogràfica contínua, amb escenes en blanc i negre -les reals- i en color -les imaginades-.
Amb una certa 'deixadesa lexico-sintàctica' que no fa mal als ulls i que dona ambient al relat.
i rebolica, xicona!
PS. A la foto, certa cosa estranya... I els alumnes? (Ai, perdó! Rectifique: I l'alumnat?)

Doncs mira,

ja sabia jo que la nostra amiga Gina continuaria provocant situacions erotico-hilarants. Realment una noia llepant un chupachups amb cara de plaer i els ulls semi tancats han de generar una alteració masculina generalitzada aal vago del metro.

Continuem esperant una altra entrega...

(I que, mentres esperava la pizza, m'he decidit a passar-me per relats). Perquè avisar-me, lo que es diu avisar-me, com no sigui per carta... no m'has avisat!
Si ja saps que els teus relats són petits bombons per a mi.
I aquest, pel seu reduït espai, i per la temàtica dolça, encara s'hi assembla més, a un bombó.
Si al principi et deia que "sort que sé quin peu calçes", pel comentari del relat et dic "llàstima que sé quin peu calçes".
Amb aquesta frase: "Seu a un vagó del metro i llepa sense presses un xupa-xups de iogurt de maduixa; sap que si el menja a poc a poc fent-lo entrar i sortir de la boca, li durarà tot el viatge fins a casa." Amb aquesta frase, deia, n'he tingut prou per saber de què aniria el relat. Sobretot per això: "fent-lo entrar i sortir de la boca..."
En fins, què dir dels teus temes picarons?
El que no sabia era per on tiraria el relat... i ho ha fet de manera inmillorable. És curt, sense que li falti ni li sobri res. Té els detalls perfectes: és simpàtic, divertit, i per primera vegada (si obviem el tema subliminal) el pobre protagonista secundari masculí no en surt mal parat.
També m'ha fet gràcia aquesta reflexió que, per altra banda no deu ser aliena a moltes dones (en algun moment): "I si em miren perque els agrado? Caram! Dec estar més bona del que creia... Així el Pol no se'm pot resistir!"
Interessant, interessant.
En fi, que el relat, i per contradir-me, que tant m'agrada, està molt bé, però se m'ha fet curt. A veure si segueix la inspiració activa...
Apa, una forta abraçada de l'Arbequina.

Si. Objectiu aconseguit. M'has emocionat i fet somriure amb aquesta petita història, que ens explica un moment quotidià amb habilitat destresa i interès.
Moltes gràcies!

... que amb poques paraules, amb frases curtes, et situen a l'acció i t'hi enganxen fins al final. I, pel que he vist en altres relats teus, és bastant el teu cas. Et comento aquest perquè m'ha agradat, és el darrer que has publicat i perquè encara està verge d'opinions.

Trobo que, precisament per l'ús d'aquestes frases curtes, aconsegueixes d'imprimir el ritme que el relat necessita. A més, assoleixes que ens posem ben fàcilment a la pell de la protagonista, dels seus pensaments i de la seva sorpresa/neguit en veure's observada per una colla de gent.

Potser no serà original la tria del metro com a espai per a desenvolupar l'acció, però sens dubte que és del tot adient, perquè precisament allà, en aquella caixa mòbil, es barregen infinites mirades i pensaments que aporten quantitats ingents d'informació.

Als teus protagonistes observo que tot sovint els agrada de dur-se coses dolces a la boca. M'imagino que ets conscient de la quantitat d'informació que això ens aporta als afamats lectors, oi?

Un petit però: una expressió un tant burleta és una traducció molt literal del castellà. Potser un xic burleta seria millor.

Et seguiré llegint. Penso que tens una manera d'esciure molt visual, una mica cinematogràfica. I m'agrada com expliques les històries. M'atrauen, m'enganxen...

Una abraçada,

Roger