El Tren de la Bruixa

Faltaven 15 minuts per mitjanit quan sortia a corre-cuita del restaurant. Havia badat i si no
m' afanyava perdria l' últim metro. Mentre corria pel carrer l' aire fred m' omplia els ulls de llàgrimes i feia boleiar el meu abric negre llarg. L' aigua dels basalts m' esquitxava les mitges fosques i les sabates de xarol.

Per fi havia arribat a la boca del metro. Vaig mirar amunt per agafar aire abans de baixar les escales mentre un gossàs negre que passava per allà es posava a udolar com boig. Allà dalt brillava gran, rodona i groga una lluna plena imponent. Vaig riure, aquella situació seria perfecta per començar el conte que havia de lliurar dimarts al profe de català.

Mentre esperava el metro vaig seure en un banc de l' andana. Al meu costat hi havia una dona un tant peculiar: duia un vestit negre fins als genolls, unes mitges del mateix color d' un teixit estrany que recordava a les teranyines i unes sabates de taló d' un vermell molt llampant. Portava els cabells arrissats molt estarrufats i els llavis pintats a conjunt de les sabates. Els seus ulls eren d'un color verd difícil d'oblidar. De sobte els pels se'm van posar de punta. Aquella dona semblava una... Com podia ser tan poruga?! Aquestes coses eren contes de criatura. L' única bruixa que jo coneixia era la profe d' anglès...

Poc a poc l' andana es va anar omplint de gent realment estranya. Homes, dones, nois, noies, vells i velles que feien, si més no, una fila molt semblant a la de la dona del meu costat. A excepció d' un noi, que semblava de la meva edat, el qual ho devia estar passant molt malament, ja què estava pàl·lid i mirava de reüll tota aquella gent.

En el mateix moment en que el meu rellotge digital marcava les dotze, el metro va arribar a la estació. Les portes del tren es van obrir i el noi espantat va pujar al mateix vagó que jo. Igual que abans, vaig seure al costat de la dona amb sabates vermelles, però ara tenia enfront dues velles amb vestit i xal negre. Totes dues duien els cabells grisos encrespats i els hi faltaven algunes dents. De sobte una d' elles girant-se cap a mi, em va picar l' ullet, l' únic que tenia. PIP, PIP, PIIP. Les portes es van tancar i el metro va reemprendre el seu camí. Va sentir-se una rialleta sinistra que em va fer girar cap a on estava aquell noi que ara feia més mala cara que mai; ja que tot hi haver seients buits, uns quants d' aquells personatges eren d' empeus envoltant-lo subtilment i somrient de forma malèvola amb els ulls lluent d' una manera que glaçava la sang.

El tren va augmentar la velocitat i un fred horrible envaïa tot el vagó. El cercle que envoltava al pobre noi cada cop es tancava més. Es notava una gran excitació a l' ambient. La velocitat del metro era exagerada. L' abric ja no podia dissimular la intensa tremolor de les meves cames.
- És la primera vegada que vens, oi nena? - va dir una veu estranyament dolça, que en aixecar la vista vaig descobrir que provenia de la vella torta.
- Sssss...sssssss...sssssiiiiii...- no tenia ni idea a què es referia.
- Doncs no estiguis tant nerviosa, maca - va seguir l' altre vella que portava les ungles molt llargues i pintades de negre - avui serà una de les millors sessions. La presa és de bona qualitat i el meu tercer ull em diu que és verge.
- Això seria fantàstic! - va respondre la dona de les sabates llampants aixecant els seus ulls verds i totes tres em van somriure.

En aquell moment vaig afitorar la llum del final del túnel. Per fi arribàvem a una parada! Baixaria allà mateix. Però quan em disposava a aixecar-me, el tren va passar com un llamp i no va parar. No podia ser! La vella torta ve fer una rialleta emocionada i vaig desviar la mirada cap al noi, que ara gairebé no veia envoltat com estava per tots aquells personatges sinistres.

Aleshores, en una dècima de segon, el metro va parar-se en sec i els llums es van apagar de sobte fent quedar els vagons coberts per la foscor del túnel. Un crit horrible va sorgir d' allà on, sens dubte, estava el pobre noi, seguit d' una sèrie de sons com de debatiment. El devien d'estar lligant! No podria descriure la por que vaig sentir en aquell moment. M' hauria pixat a sobre si no fos perque havia anat al lavabo abans de sortir del restaurant.

D' entre la foscor, van començar a aparèixer petites llumetes provinents d' espelmes que duien les bruixes i els bruixots ( a aquelles altures ja no podia negar l' evidència) a les mans i que donaven una claror verdosa i sinistra. Les portes del tren es van obrir i el grup de personatges que abans rodejaven al noi i que ara el portaven lligat i emmordassat, van baixar del vagó seguits per tota la resta. Jo no podia aixecar-me, sentia les cames com de gelatina i la por em bloquejava el cervell. De sobte algú em va agafar fort del braç i em va aixecar.
- Va nena, no t' encantis que et perdràs el sacrifici.

Sacrifici?! Això no podia estar passant-me a mi...Per què havien agafat aquell noi i jo passava desapercebuda com una més? Vaig trobar la resposta en aquell precís moment en veure la meva imatge al vidre d' una finestra: abric, mitges i sabates negres. Cabells encrespats pel vent. La pell blanca que contrastava amb el contorn dels ulls que portava tenyit de negre pel rimmel que s' havia estès...Em vaig fer por de mi mateixa! Ara ja no podia tornar enrere, si volia sortir viva d' allà havia de seguir-los la corrent i fer veure que formava part del seu grup.

Vaig seguir el grup que es ficava per un petit passadís que s' obria a un racó fosc del túnel. Era un lloc estret i humit, que feia una olor desagradable. Mentre caminava guiada per les petites llumetes verdoses, sentia com les rates corrien al voltant dels meus peus i intentaven pujar per les cames. A la fi vaig arribar al final d' aquell túnel fastigós. Els bruixots i les bruixes s' agrupaven al voltant d' una sala circular il·luminada per canelobres i una gran foguera (també de llum verdosa) que cremava al mig de la cambra. Les parets, que semblaven excavades a la pedra, eren fosques, llefiscoses i estaven decorades amb tot de dibuixos macabres que representaven escenes amb dimonis, bruixes, bruixots, persones mutilades i bèsties horroroses.

Un personatge especialment estrany va sorgir d' entre la multitud col·locant-se al mig de la sala, al costat de la foguera. Era una dona jove, amb un vestit fosc de vellut i sabates negres de taló molt alt. La seva cara, d'ulls negres i pell blanca, era d' una bellesa sinistra que quedava emmarcada per una cabellera roja i molt llarga.
- Ha arribat el moment - va dir - oferim al Rei de les Tenebres, traficant d'ànimes i mirall dels pecats capitals, el nostre apreciat regal!!!!!

Els bruixots i les bruixes van entrar aleshores en un estat d'eufòria, entonant el que semblaven una mena de càntics trivials en un idioma irreconeixible. Un parell d'individus fornits van dur el pobre noi, que no deixava de debatir-se, al mig de la cambra i el van fer agenollar-se. La dona pel-roja, que devia ser la líder del grup, va agafar una espasa que algú li va donar i la va desembeinar. La llum de la foguera va reflectir-se a la fulla afilada mentre la noia bramava amb seguretat:
- Gran Amo de les Tenebres, t'oferim aquesta sang verge com a humils servents teus que som!!!!!!!!

L' eufòria era extrema. L'angoixa que sentia des de que vaig entrar al metro m'estava pujant fins a l'estómac. La líder va aixecar l'espasa amb força i... zas! El cos del noi va caure com un sac i el seu cap va rodolar uns metres fins a quedar molt a prop d'on jo estava. Sentia un basqueig que no podia aturar. L'expressió de la cara era horrorosa: tenia els ulls i la boca oberts en una expressió de terror. Les basques eren molt fortes, el sopar m'estava pujant coll amunt. Vaig vomitar a sobre de les sabates de qui tenia al costat.
- Però...Què tens? Què...
- Quin horror! - vaig dir entre arcades - pobre...
- Tu... Tu no ets dels nostres oi?
La resposta se'm devia notar a la cara perque el bruixot es va posar a bramar:
- Un intrús!!!!!!!!! Un intrús a la cambra!!!!!!!!!!!

No se com, però les cames em van respondre abans que el cervell. Encara no m'havia adonat de la situació que ja corria per la foscor del passadís. Darrere meu, un grup d'aquells personatges em perseguia a corre-cuita, tot cridant malediccions que no devien significar res de bo. Al arribar al túnel on encara hi havia el metro, les preses em van fer ensopegar amb una via, vaig caure a terra i un bruixot jove que s'avia avançat del grup se'm va tirar a sobre. Ràpidament, empesa per l'adrenalina, em vaig girar i sense pensar, li vaig clavar una mossegada a la galta. El jove va fer un crit de dolor i es va portar les mans a la ferida que sagnava profusament. Unes dècimes de segon abans que la resta del grup m'atrapés, vaig sortir de sota el noi reprenent una carrera frenètica pel túnel fosc.

El silenci només es trencava pel soroll de les meves passes ràpides i la respiració agitada, i una mica més llunyans, els crits histèrics de la colla que m'empaitava sense descans. Ja veia la llum del final del túnel. Traient forces que mai hagués imaginat que tenia, de seguida vaig arribar a la estació on per un instant la llum em va cegar els ulls. Estaven molt a prop, sentia els seus crits darrere meu. Vaig saltar a l'andana amb les cames tremoloses i d'una revolada vaig pujar les escales de tres en tres. Guanyaven terreny, sentia com pujaven a l'andana.

L'aire fred em va donar a la cara, vermella per l'esforç, com una bufetada. Vaig anar recorrent carrers sense saber on estava. Girava a totes les cantonades per despistar a aquells monstres si es que encara em seguien. Al cap d'una estona vaig donar-me per vençuda, ja no podia més i semblava que ja ningú em perseguia. Vaig mirar amunt per agafar aire: un altre cop aquella lluna plena esgarrifosa.

El meu rellotge digital marcava dos quarts de dos quan vaig veure un taxi que s'apropava. El pararia, de cap manera volia tornar a casa amb metro.
- Pari! -
vaig cridar i es va parar al meu costat.
Era un cotxe vell i al obrir la porta vaig sentir una olor estranya, potser un tant familiar... Vaig seure darrere el seient del copilot i el motor es va posar en marxa.
- Al carrer Rosers, si us plau.

El taxi va augmentar la velocitat. Un peu amb una sabata de taló vermella i unes mitges d'un teixit estrany premia l'accelerador. La vista se'm va anar fins al clatell del taxista. Es va girar. Uns ulls de color verd inoblidable van clavar-se sobre els meus. La sang se'm va glaçar. Uns llavis pintats del mateix color que les sabates van pronunciar:
- Ho sento nena...De veritat pensaves escapar-te tant fàcilment?