Diàleg colpidor …

Asseguda al seu seient espera que el rellotge marqui les hores. S’endormisca, es desperta, observa… Tanca els ulls, els obre... i els minuts passen. Cada dia el mateix. La visiten moltes persones. No sap qui són, però està contenta. Somriu...
Ha perdut la noció del temps, de l’espai, del sentit de les coses ... Què passa pel seu cap? Què vol?
No vol res, no demana res. Sols necessita que algú la cuidi, no importa qui. Tanmateix sap que el qui ho fa se l’estima.
Desconeix l’espai que l’envolta. També és igual. Quan s’acabi el dia, algú la portarà a casa seva i ella descansarà.
- Qui dormirà amb mi?... No, jo dormo sola al llit petit.
Algú dorm al llit gran. Si ella crida, algú arriba. Si no crida ella pensa i espera. Què pensa? Què espera? Algú la cuida i no vol res més.
Ha perdut la memòria i ni tan sols recorda que ja no té memòria. No sap, però tant li fa. Està tranquil·la. Sols està i prou. Ella no pregunta, mira com un infant, acluca els ulls i dorm. Mirada perduda, llunyana, absent..., amagada entremig de somnis que no sabem a quin món pertanyen.
.- Cantem Mare?...
Ella canta, no s’equivoca. Recorda i evoca el seu temps de cantaire a la coral. Per uns segons es torna jove i estima. Estima com ho ha sabut fer sempre. No té veu, però canta i els àngels l’acompanyen. Sons escapolits d’un instrument que ja no sona.
L’espai es fa petit i no hi caben les paraules. Sols somriures que diuen molt...

L’abraces, li fas un petó dolç i ella somriu. La mires... tu també somrius i penses. Tota la pel·lícula de la vida et passa pel davant i en uns moments albires tot el que ha estat aquella dona i et sents orgullosa: MARE!
S’endormisca: els cabells blancs, la pell no massa arrugada, ben cuidada, les mans que denuncien el pas del temps, tremoloses,... dits llargs i fins. Quietud, pau, no es revela, no demana res. Sempre ha estat així. Potser no entén, però no protesta.
Ella marxarà quan estigui preparada per a fer-ho. Des de no se sap on, el company de tota la vida li està donant la mà. Amb el seu somriure picardiós li pica l’ ullet i li diu:- quant tardes a arribar! T’estic esperant des del dia que ens vam acomiadar!
I quan ella també ens deixi ens enfortirem tot recordant les vivències que tots dos ens han proporcionat i ens han omplert, per a fer de nosaltres tot allò que som i que sense ells no hauria estat.

Jo tampoc necessito respostes... tu m’ho dius tot!