Déu sí juga als escacs

Profundament concentrat, amb els colzes damunt la taula i les mans fent visera al front per evitar distraccions, el que menys s'esperava el jugador d'escacs palestí era que el següent moviment del seu oponent jueu, Saül Baldrich, seria el seu cap desplomant-se contundentment sobre el tauler, amb un cop sec que trencà el silenci de la sala de competició. El petit bassal de sang que inundà immediatament els quadres blancs i negres de l'escaquer va fer témer el pitjor, però en Saül encara era viu quan van incorporar-lo per aturar l'hemorràgia.
Els fets van passar molt de pressa: ningú va poder impedir que un ultraortodox jueu s'abraonés sobre la seva víctima, empenyent-li el clatell cap al tauler, on la petita creu que coronava el rei negre va penetrar pel coll d'en Saül talment com si fos una sageta enverinada, sense seccionar-li la jugular per uns mil·límetres. Els de seguretat van detenir l'agressor, mentre cridava acusant la resta de jugadors jueus de traïdors, i la víctima va ser traslladada urgentment a un hospital, on va ingressar en estat de coma. Però el mal ja estava fet: els palestins van acusar els jueus de dinamitar aquell torneig preparatori per a les olimpíades entre ambdós equips, per no saber controlar la seva facció més extremista, la qual rebutjava qualsevol relació amb els palestins. El matx va quedar suspès fins que no s'aclarissin els fets. El colom de la pau tornava a sagnar en terra sagrada, i el seu bec havia oblidat la branqueta d'olivera entretingut en guarir-se una ferida reoberta massa vegades.
En Saül jeia inconscient a la unitat de vigilància intensiva, amb les seves constants vitals monitoritzades per dues pantalles, una que reproduïa els batecs del seu cor, i l'altra que enregistrava les ones electromagnètiques que indicaven que el seu cervell encara no havia dit prou. L'estat de coma es perllongava des de feia ja uns dies, i res feia pensar en un canvi sobtat de la situació. Els metges havien comunicat a la família que Saül era fora de perill i que ara tan sols quedava esperar en una reacció que el fes retornar a la consciència.
El cap de servei de neurologia de l'hospital, però, havia detectat un patró extremadament inusual en l'electroencefalograma d'en Saül. Els pics i les valls que el puntet lluminós anava dibuixant a la pantalla verdosa no seguien una seqüència normal associada a aquest estat de coma profund, sinó que el perfil que enregistrava l'aparell era completament erràtic, amb senyals de diferent intensitat intercalant-se capritxosament amb espais sense activitat cerebral de durada igualment aleatòria. Era un cas que no havia trobat exemplificat en la literatura mèdica pertinent, malgrat fer ús de les bases de dades més extenses sobre el tema i de consultar els principals col·legues de prestigi mundial en aquest camp.
Un dia va visitar al pacient el seu amic Baruch, amb qui havia compartit llargues estones d'infantesa abans que el destí els separés: Saül dedicat a la enginyeria agrònoma i Baruch a l'estudi dels texts sagrats jueus i de la càbala. La notícia de l'atac al seu amic, amb qui sempre perdia quan li proposava una partida d'escacs, l'havia deixat trasbalsat i, malgrat els anys que feia que no coincidien, havia decidit de visitar-lo. Va acompanyar-lo un metge resident de tercer any, que va fer-li cinc cèntims de l'estat en què es trobava en Saül davant les preguntes insistents d'en Baruch. Quan aquest va quedar-se sol al costat del llit, el registre de l'electrocardiograma i de l'encefalograma van atraure la seva atenció, segurament per una deformació professional com a bon cabalista: allí on podia haver-hi un seqüència de signes, allí podia revelar-se el senyal de Déu. No va tardar gaire a notar el que ja havia advertit el metge neuròleg: el cap d'en Saül barrinava alguna cosa que no era coherent amb el seu estat de coma. Com que tenia el temps de visita limitat, va prendre quatre notes sobre l'electroencefalograma i va sortir de l'hospital sospitant que estava davant un repte reservat a la seva capacitat de cabalista.
Per la forma dels pics del registre de l'activitat cerebral d'en Saül, aquests només podien classificar-se en dos grups: uns senyals tenien la forma acampanada clàssica, mentre que uns altres presentaven una lleugera deformació en la corba, però només n'hi havia d'aquests dos tipus. També va adonar-se que hi havia sis intensitats diferents d'aquests mateixos senyals, segons fossin més febles o més fortes, i només sis. Hi havia senyals que, encara que no coincidissin en la forma, presentaven la mateixa intensitat. I, finalment, el que era més notable: en Baruch havia observat que, malgrat que a primera vista els indicadors que enviava el cervell del seu amic eren del tot aleatoris, hi havia una repetició dels mateixos si s'observaven prou de temps. Aquesta periodicitat li suggerí que molt probablement pel cap d'en Saül s'anava reproduint, una i altra vegada, alguna imatge que li havia provocat un fort impacte. Què podia haver-li fet entrar en aquest estat mental iteratiu sense fi? Allò era un trencaclosques formidable per a un cabalista, a no ser que...
En Baruch va comunicar al cap de neurologia que tenia la manera de despertar al meu amic. Amb l'aplicació d'un petit corrent elèctric al seu cervell, a través d'un dels elèctrodes que monitoritzaven la seva activitat, en Saül tornaria a estar conscient. El metge, escèptic, va acabar accedint perquè veia que no hi tenia res a perdre. Els pares havien donat el consentiment després d'explicar-los el risc quasi nul que corria la vida del seu fill i, com era comprensible, desesperats per tant de temps vetllant-lo sense la més mínima reacció que entrelluqués una mica d'esperança.
Van preparar tot l'equipament mèdic necessari per a què el pacient rebés l'impuls elèctric exacte que havia determinat en Baruch. La microelectrònica havia avançat molt en els darrers anys, i s'havien dissenyat nanodispositius capaços d'emetre unes freqüències de corrent tan baixes com les que circulen pel cervell humà, de manera que en cap cas hi havia perill d'una descàrrega sobredimensionada que desgavellés encara més el cervell del seu amic.
Quan el metge va prémer el botó que transmetria el microcorrent al punt exacte, el silenci a l'habitació era total. Després van seguir uns segons d'angoixa que es van fer interminables fins que el malalt va començar a moure molt lleugerament les parpelles, per obrir finalment el ulls i pronunciar les següents paraules: he guanyat la partida!
Els pares van esclatar en plors d'alegria en veure que el seu fill els havia estat retornat des d'aquell estat inert. El metge, emocionat, va abraçar-se a en Baruch. L'èxit de la seva iniciativa havia deixat a tothom amb una pregunta als llavis: per què?
En Baruch va explicar-los que havia trobat una relació entre els senyals de l'electroencefalograma i el joc dels escacs. Per començar, hi havia dues formes de senyal: les acampanades, que va atribuir a les peces blanques, i les acampanades lleugerament deformades, que assignà a les peces negres. Les sis intensitats diferents eren les sis peces del joc (peó, torre, cavall, alfil, dama i rei): la intensitat més baixa per al peó, mentre que la més alta corresponia al rei, amb la torre, el cavall, l'alfil i la dama en ordre d'intensitat creixent fins completar les sis que es detectaven. Ara només restava esbrinar la posició de les peces sobre el tauler. Per a això va haver de traduir la gràfica de l'electroencefalograma en una seqüència que permetés situar-ne cada una en el seu lloc exacte, i que la posició resultant fos coherent, és clar. Aquí va haver de fer ús de l'arsenal de mètodes cabalístics que permetien trobar sentit a un reguitzell de símbols aparentment inconnexos. El resultat, després d'una nit de feina, havia estat el següent: quan no hi ha senyal li assignem una casella buida, que representem per un guió, mentre que posicionarem les peces començant per la casella a1 del tauler escombrant cap a la dreta, línia a línia fins arribar a la vuitena. Així, la gràfica de l'electroencefalograma d'en Saül donava el següent resultat: - A - T- - - RP - - - - - PP- - - D- - - - - - -aP - - - -p- - dC- - p- - - - - - p- a- t - - p - - - - - - - - r, on les lletres en majúscula corresponen a les blanques i en minúscula les negres. Ara ja podem passar-ho a la notació usual dels escaquistes:
Blanques: Rh1, Dd3, Td1, Ab1, Cf5, a2, e4, g2, h2.
Negres: Rh8, De5, Td7, Ab7, Ad4, a6, b5, g7, h6.
En Baruch va exposar la seva troballa amb les peces sobre el tauler. Examinant la posició, va recordar que era la que estava jugant en Saül en la seva darrera partida abans de ser atacat i caure en coma! Ell jugava amb negres, i estava a punt d'abandonar perquè pensà que perdia l'alfil de d4. En aquests casos extrems, abans d'admetre la derrota, la majoria de jugadors repassen insistentment la posició intentant trobar un moviment salvador, però en Saül no va poder moure perquè fou agredit de manera sobtada. La imatge que se li repetia al cap, una i altra vegada en estat de coma, era la posició en què havia suspès la partida amb el seu rival palestí, i no sabia com sortint-se'n, es veia perdut. Però tampoc sabia com abandonar, així que se li tornava a aparèixer la posició sobre un tauler imaginari per a tornar-la a analitzar, en un cicle sense pausa del qual no podia sortir-se'n sense ajuda exterior. Ara bé, Baruch va adonar-se que la jugada salvadora per a les negres realment existia! Amb Ag1! en realitat són les blanques les que han d'inclinar el seu rei. I aquesta és la jugada que va fer mentalment en Saül quan li van aplicar el microcorrent. Ara s'entenien les primeres paraules que va pronunciar en retornar a l'estat conscient.
Encara que els pares i el metge no havien entès ni un borrall de l'explicació d'en Baruch, en Saül va anar seguint el raonament del seu amic assentint amb el cap. Un cap que havia sortit d'un atzucac mental gràcies a l'habilitat d'un cabalista convençut de que, si bé Déu no
jugava als daus, segur que ho feia als escacs.

llpages