Desubicació: el punt i apart

Un relat de: Magda Garcia
Durant els darrers dies, la desubicació va ser bestial. Acostumat a hàbits quotidians que li marcaven un compàs, haver d’improvisar i de dissimular es va convertir en un mal de cap. A la feina encara. Però omplir els dies festius, sense la seva parella, se li feia insuportable. Si algun conegut s’apropava pel carrer s’apressava vers una ruta alternativa i s’adonava que el somriure innat s’esvaïa del seu rostre. Mai s’hagués imaginat que allò li passaria.

Ell, sempre presumint de conèixer gent, se sentia atrapat en una teranyina invisible que li impedia fer i desfer tranquil•lament. Habituat a la seva dona, tot i tenir cadascú el seu pis, els caps de setmana marxaven al poble, on havien teixit un espai comú. Allà també havia de dissimular atès que ella no hi era i ell sí. Com és que hi anava sol li preguntaven els veïns? També dissimulava a la feina, on sempre xerraven de tot, esquivant converses. Quan estava sol s’escalfava el cap. Va decidir caminar als matins i quedar amb amics però evitant converses íntimes per no haver d’explicar mentides o sopars de duro. Aquest no parlar li feia mal perquè dins seu la bola s’anava fent més gran i difícil de portar.

Com havien arribat fins aquí vivint cadascú en realitats diferents?

Ell, encara jove per exercir d’avi, era d’aquells homes madurs preocupats per seguir essent atractius. Treballar a la botiga li permetia veure gent i sentir-se observat. Tenir miralls i aparadors augmentava el seu radi d’acció, i veure el seu rostre reflectit al seu voltant, el feia sentir feliç. Ella, amb fills adolescents i visió cosmopolita i de poble alhora, era d’aquelles dones humils i cultes, més connectada als seus sentiments que a la seva imatge. S’havien conegut de la mateixa manera que haguessin pogut passar l’un al costat de l’altre sense veure’s. Ella passava sovint per davant de la botiga i poc a poc va adonar-se que ell la mirava.

Anaven fent la seva vida fins que un vespre d’estiu ella sopava en una terrassa, i ell, en veure-la, va decidir passar a l’acció. Ella es va quedar al•lucinada. Com havia succeït això? Com era que tot d’un plegat ja tenien els telèfons? Es van començar a trucar i a anar a la casa de poble de la família d’ella. Els hi estava prou bé sortir de la ciutat, trencant amb la rutina de la setmana i escampant la boira, i anar-hi sovint també comportava que la colla els tingués en compte. Durant la setmana eren una parella moderna, cadascú a casa seva. I vet ho aquí, que la vida els havia fet trobar-se i estimar-se un munt, a una edat on es dubta de les segones oportunitats.

I justament ara es trobaven en aquell punt de desubicació: el punt i apart. Tot i ser conscient que ella aviat tornaria i reprendrien la vida de parella, el punt i apart l’obligava a establir connexió només per allò estrictament necessari per subsistir. Tots dos s’havien hagut de mentalitzar del munt d’hores de decalatge horari que els separava. Ell se’n feia creus i no ho acabava d’interioritzar. La feia responsable a ella, tot sentint-se´n víctima. Ella ho havia promogut i reivindicat. Ell estava convençut que a ella el temps se li estirava com un xiclet arrossegant-la endavant, mentre ell es trobava enganxat a la seva realitat. Ell se la imaginava en el punt i apart mentre ell era on toca, atenent clients com si res, tot normal. I dissimular tot el dia el deixava esgotat. Arribava a casa fet pols i només li quedava energia per endollar el mòbil i no adormir-se l’endemà. Ja feia dies que els sopars eren escorrialles de la nevera. Constantment pensant en quina hora era al punt i apart.

Què devia estar fent ella en aquell precís instant? La meteorologia d’allà l’obsessionava. I més d’una vegada, i de dues, havia acabat moll perquè no sabia que aquí plouria...Era com viure aquí i allà alhora, guardant-s’ho per ell. I aquest secretisme l’esgotava. No era normal per ell no dir res. A la feina, els companys s’explicaven coses, i ell s’havia d’imaginar activitats en parella que en realitat havia fet sol. Quin pal! Això era un suplici. I també controlar la por a ser descobert. A que algú el veiés en algun lloc i posés en evidència la seva solitud. I el més fort és que totes aquestes estratègies de supervivència li sortien de dins seu, instintivament. I ara, el Nadal apropant-se, es podia palesar que ella no hi era.

La seva zona de confort s’havia capgirat i s’adonava que es trobava en una situació estranyíssima que el feia sentir captiu d’ell mateix. Les seves pròpies conviccions personals, la por a mentir, a que es notés, a posar-se vermell si l’enxampaven en explicacions que no treien cap a res, l’havien transportat a un món interior d’espectre autístic. S’inhibia de fer coses. No trucava per por a dir quelcom que el revelés. I amb els seus fills tres quarts del mateix. Els hi enviava missatges enlloc de veure’s per por a palesar ser un single funcional. I això era el que el feia sentir pitjor. Si hi hagués hagut un trencament podria fer- ne el dol i parlar-ne obertament.

Però fer semblant que era amb ella s’estava convertint en un captiveri interior insostenible. Per sort, aquesta situació era temporal i ella li havia promès tornar abans de tres mesos. Li havia semblat raonable. Abans. Però ara ho estava experimentant de debò. I li semblava molt diferent que a priori. Entre setmana, encara. Però els caps de setmana si es quedava a ciutat, les seves rutines d’anys enrere, de quan encara no es coneixien, se li feien estranyes. Anar al mercat, on el coneixien, implicava actualitzar el relat de la seva vida. I justament era el que volia evitar. I al poble, a casa d’ella sense ella, se sentia com il•legítim, com si gaudís d’un lloc que no li pertocava, i que els veïns el veurien com un aprofitat. Tot ell se sentia en un impàs malgrat no haver-se mogut ni un centímetre. I això només com a conseqüència de que ella havia marxat al punt i apart. Què fort no?

El punt i apart venia de lluny, des que es varen conèixer, i va ser LA condició que ella li va posar per engegar la relació. I ell ho va acceptar instintivament, sense donar-hi voltes. Com moltes de les coses que acceptem al llarg de la vida. Sense més. I els anys van anar passant, i malgrat era un núvol negre instal•lat enmig del cel blau de la relació, ell va pensar que potser la tempesta no acabaria descarregant mai. I mentre la vida anava passant ell s’havia anat mentalitzant al llarg de tots aquells anys que no li suposaria massa esforç. I el cert és que primer ella havia parlat de varis anys de punt i apart, d’una temporada molt llarga, que suposaria un trencament provisional de la relació.

Amb els anys, ella només feia esments subtils a la seva marxa dient que potser seria més curta. No parlava explícitament de què havia de fer exactament durant el punt i apart. Com que havia estat vinculada a la recerca potser aprofundiria en una temàtica concreta, lluny, amb especialistes il•lustres a nivell internacional. Més endavant, enlloc d’una estada d’anys parlà d’un any acadèmic, o d’un any i escacs, i ell l’escoltava sense acabar de processar-ho. La sentia parlar-ne però ell aplicava allò de que qui dia passa any empeny i que qui sap...potser finalment no marxarà. I així van anar passant els anys i ell va continuar sense processar-ho del tot i ella escurçant-ho. Poc a poc, ella va anar demanant-li a ell una certa implicació consistent en no parlar-ne amb ningú, no desvetllar-ho baix cap concepte que ella marxaria. Això va suposar un canvi en el cap d’ell: el que se suposava acadèmic s’estava convertint en quelcom negre, obscur.

No se’n podia parlar.

Ni de quan ni d’on marxaria, ni de la raó que la portava a fer-ho. L’alegria i l’espontaneïtat amb la qual ella en parlà la primera vegada, anys enrere, com un aprofundiment acadèmic, professional i personal, amb els anys es convertí en quelcom de fosc amb un munt de clarobscurs. Era clar que ella no volia parlar-ne i només s’hi referia amb un llenguatge críptic: allò, quan sigui allà,...fins al punt que la parella, poc a poc, i a mesura que el moment de marxar s’apropava, eren com un triangle. Ell, ella i el punt i apart. Ell no gosava preguntar-li res perquè sabia que la incomodava. Però hi era present malgrat no parlar-ne. Tot va canviar quan la hipotètica marxa començà a concretar-se en un període concret de 3 mesos. Ell no podia queixar-se per que finalment era un breu període, amagat però curt, com un limbo temporal en la seva vida. Ell no gosava preguntar atès que ella insistia en no voler revelar-ne res i li exigia a ell silenci al respecte.

Quan s’apropà el dia X, ella li demanà si podria acompanyar-la fins l’aeroport. Ella preparà un equipatge minimalista per no haver de facturar. Ell va trobar, el dia que la va acompanyar a l’aeroport, que realment era molt poc equipatge per 3 mesos. Ella va dir-li que allà on anava hi hauria de tot. Ell coincidí amb ella. Era una bona estratègia. Certament ella sabia el que es feia. De ben segur li deixarien el que li calgués. El que li semblava estrany és no saber què anava a fer! Era surrealista tenir una parella durant un munt d’anys i reconèixer que aquest viatge era un forat negre instal•lat entre ells dos.

Sigui com sigui, ja eren a l’aeroport. Van anunciar el vol, l’embarcament, i aleshores es van abraçar i acomiadar. Tot molt ràpid fruit de la incomoditat d’ambdós. Ella traspassà els controls. Ell girà cua i tot d’un plegat sentí una

tona de responsabilitat sobre les seves espatlles. Va sentir com l’absència d’ella requeia en ell, cobrint-la, fent veure que no havia marxat. De fet, ell es va creure que havia marxat. En realitat, ella mai va acabar de marxar. El va estar observant des de darrere les columnes dels controls, i quan va estar segura que ell ja havia tornat cap a casa i va veure que la plaça de pàrquing que ell havia ocupat ja estava lliure, va cridar un taxi i li va indicar l’adreça on volia anar.

Ell pensà que volava cap a la destinació que ella li havia anunciat, mentre que ella se n’anava a una altra de més propera, per la qual no calia avió. Amb un taxi ja n’hi havia prou. Ell pensà que entre ells hi hauria un oceà a partir d’ara. Ella sabia que en una horeta de cotxe estarien juntets un cop traspassat el punt i apart. Per ella, el punt i apart significava un ritus iniciàtic. Volia passar per aquest tràngol per estar segura de que era l’home amb qui passaria la resta dels seus dies. Per això, com més temps passà des que es varen conèixer, més curt va ser el temps fixat, perquè ella mateixa veia que era una absurditat passar per aquest tràngol.

Però alhora, i com que s’havia promès a ella mateixa després de separar-se del seu primer marit, que no tornaria a emparellar-se a no ser que l’home en qüestió fos un fora de sèrie, havia de fer-ho. I més, després d’haver-li posat com a condició d’ençà que s’havien conegut. De fet, ell no sabia que era una condició per continuar sent parella. Es pensava que era una cosa d’ella, d’abans de coneixes, i que no anava amb ell. I ara que des de feina varies setmanes ella ja era al lloc triat per passar el punt i apart s’adonà que per ell les coses no eren tan fàcils i que potser ella s’estava excedint fent- los passar per aquest tràngol. Per això es va presentar a casa d’ell, d’imprevist, i l’abraçà amb rotunditat.

La desubicació i el punt i apart s’havien acabat.

Comentaris

  • Som complicats si![Ofensiu]
    Magda Garcia | 07-07-2021

    Moltes gràcies!

  • Prou bé | 07-07-2021

    La capacitat que tenim per complicar-nos la vida és infinita. Sort del final! Amb total cordialitat

l´Autor

Foto de perfil de Magda  Garcia

Magda Garcia

145 Relats

479 Comentaris

37814 Lectures

Valoració de l'autor: 9.60

Biografia:
Vaig néixer i visc actualment a Rubí (Vallès Occidental). Treballo a l'administració pública catalana. He residit a França (Paris, Toulouse) i al Canadà (Vancouver, Montréal). M'agrada escriure per transmetre sensacions creant personatges que mereixen volar per sí mateixos.

He guanyat el primer premi de microrelats de Sant Jordi del Districte Administratiu de la Generalitat de Catalunya (abril 2023) i el 1er Premi de Narrativa del Patronat de l'Ermita dels Sants Metges Sant Damià i Sant Cosme de Sarral (Conca de Barberà) els anys 2022 i 2023.

Tinc un parell de contes publicats en llibres digitals a l'Argentina, un relat penjat al blog guimera.info i he estat finalista de diferents concursos.