Dessota

Un relat de: Bonhomia

Estels arrossegant-vos...
com us estimo...
em vestiu de gala cada nit
per sortir a buscar una princesa...
i sé qui és,
i sé que l'enyoro...
espero que la sort l'acompanyi
i que gaudeixi de felicitat.
Jo n'hi regalaria un bon tros...
després de tant de dolor,
veig les coses amb claredat.
Si aquest somni no s'ha complert,
tant me fa,
no n'espero un altre.
Jo sé que ella existeix
sota els mateixos estels,
com deia el Ponyboy
amb les postes de sol.
Potser tu no et creus que ets una princesa...
però els desitjos i els sentiments que amago
t'otorguen aquest títol.
Jo sé que no sóc un príncep...
però per què ho he de ser,
si som sota els mateixos estels?
Potser no tornarem a estar mai més junts,
però espero que sigui perque tu ho desitges.
Si vols,
tens el meu cor a les teves mans...
fes el que vulguis amb ell,
t'asseguro que t'ho permetrà,
perquè ell és tot el que sóc
des que et vaig conèixer,
i jo m'abandono a tu,
no com un paràsit que ha perdut la fe,
sinó com un gos que no té amo
i al que la llibertat
li otorga un destí incert,
però això tant fa:
no som els dos sota els mateixos estels?

Comentaris

  • Sota els estels[Ofensiu]
    Unaquimera | 09-03-2007

    Em sembla que aquest és el primer poema d'amor que et llegeixo, encara que sigui petit, qualificat per tu mateix com a tal.
    L'amor, ja ho sabem prou tots nosaltres, és prou especial i cadascú l'entoma, ho veu, ho viu i ho projecta com pot.

    En aquest cas que el teu poema presenta, l'amor es viu com una renúncia de la pròpia voluntat, debilitada potser pel sofriment i madurada per un procés de reflexió i de temps.
    Només em xoca, potser, aquest tros: "Si vols, tens el meu cor a les teves mans... fes el que vulguis amb ell, t'asseguro que t'ho permetrà, perquè ell és tot el que sóc des que et vaig conèixer, i jo m'abandono a tu, no com un paràsit que ha perdut la fe, sinó com un gos que no té amo", però ho respecto perquè cadascú, des de la seva llibertat, pot intentar posar el cor en mans de qui estimi més oportú.

    De fet, tots som sota els mateixos estels ( aquesta frase la trobo encisadora! ) i això, d'alguna manera estranya, que fa petites les nostres diferències i els nostres aldecaps, ens agermana.

    T'envio una abraçada de tot cor,
    Unaquimera

  • Llàgrimes[Ofensiu]
    angie | 02-03-2007

    Sergi, no és el millor poema que et llegeixo, però aquest títol lligat als versos que parlen dels estels, fins a l'últim, m'han fet humitejar els ulls. (potser ha estat també la cançó que sonava en llegir-te, no sé)
    M'ha encantat el final, mooolt...
    De tota manera, això d'abandonar-se a l'espera de qualsevol cosa o persona, particularment no crec que sigui una opció encertada, però cadascú tria la manera de viure o sobreviure, no?.

    Petons,

    ja veus que avui t'ha tocat a tu!

l´Autor

Foto de perfil de Bonhomia

Bonhomia

646 Relats

1852 Comentaris

513845 Lectures

Valoració de l'autor: 9.87

Biografia:
L'armonia commou la selva verge de paratges interexternalitzats mentre els estels ens somriuen dolçament i les nits i els dies es confonen en boira d'un nou color que brillarà per la mare universal que va fer-nos i cerquem cuidar... si és que aquestes paraules contenen cert ressò d'esperança en un món tan difícil i complicat.