Desincandescència

No podia ser que sent qui era no pogués tenir el do que se m'havia assignat. No, no podia ser. M'electritzava pensar com havia anat a petar. Em substituïria, ja no l'importava gota, gens ni mica. La Sèvia -mira que extirpar-se la 'e' d'Eusèbia! (ridícula!)- era tan eficient que ja tenia en llista buscar-ne una altra quan sortís a comprar. I ho feia cada dimecres. Érem a dilluns. I perquè no li va anar bé d'arranjar-ho abans, per cansament, per anar a dormir més d'hora per recuperar la son que l'estiu ple de feina li havia robat. La tardor l'encetava, sempre, amb un somriure que anhelava certa letàrgia hivernal que duria a terme. I em necessitava per a nodrir l'ànima, quan el cel enfosquís, que ho faria més d'hora, dies més curts encara que tinguessin gambals.
Sí, després de gairebé un lustre en què em treia llustre i m'ensucrava de mots d'agraïment, em va canviar. Jo passava a ser la bombeta fosa inútil que no podia ajudar-la a veure-s'hi quan llegís durant llargues hores de penombra, les que indefectiblement desitjava per a refer-se del desgast estival. Alimentant l'esperit acompanyada d'essència, del que els llibres destil·laven.
Jo esdevenia un objecte de vidre, una cosa calba amb un cervell trencat. Amb una mica de sort li faria pena, em pintaria amb un pinzell i em posaria de decoració extravagant, un xic com ella.
I d'aquesta manera jo tindria una altra utilitat, em sentiria més plena. Faria una llum diferent, però llum.