Desfent Boires del passat

Desfent boires del passat


No l’importava que l’ombra dibuixés en la persiana la seva prima i fràgil silueta delatant-la rere el finestral. S’abraçava en solitud al silenci d’una estança il·luminada com qui ha oblidat apagar el llum. S’Hi podia passar hores només mirant i contemplant els batecs de la plaça just quan arribava l’horabaixa. Feia temps que ja no sortia de casa i aquella finestra s’havia convertit en la seva única connexió amb el món, un món tan real com ple de fantasies que alimentaven la seva imaginació fent-la reviure i sentint-se viva altra vegada.

Sense vergonya, indiferent a tot cada dia, a la mateixa hora, ella repetia la mateixa acció asseguda rere el finestral. Li agradaven en especial les vesprades d’estiu quan el poble s’omple de vida amb l’arribada de nova gent trencant la solitud de la resta de l’any. S’entretenia observant la plaça, els seus racons intentant copsar totes les històries des de la distància mentre un somriure es dibuixava en la tristor de la seva mirada, entelant els vidres del pensament. Eixugava cada llàgrima plena de tants sentiments que tan sols ella coneixia deixant que les agulles del fil del temps continuessin teixint codis on atrapar tots els secrets amagats en els seus silencis.

Quan vaig al poble contemplo la finestra, sé que darrera la silueta mira, pensa, enyora un passat no molt llunyà. Evoca potser entre rialles del jovent instants que ja no pot atrapar.




Montse Cercós Farreny