Cercador
Desembre 2016
Un relat de: Concurs ARC de microrelats a la Ràdio- Compartir:
Plou a bots i barrals, però el tren va fent sense immutar-se a la seva velocitat constant, no massa ràpid, però eficaç. Amb soroll, amb un balanceig bastant prominent. Va ple. Com ja fa molt fred tothom va molt carregat. Les jaquetes ocupen molt, els jerseis omplen ràpidament les maletes i les engreixen.
S’acosta la primera parada del recorregut després de mitja hora sense haver-nos aturat. La gent es belluga, alguns baixen. D’altres proven de seguir dormint. Nous passatgers, no gaires. No són encara les sis de la tarda i és completament de nit, sembla molt més tard. Hi ha molt silenci. Estem cansats. Al matí acostuma a haver-hi més xivarri.
Però de sobte quelcom s’agita, alguna cosa altera l’ambient. Han pujat al tren una colleta d’adolescents, tots esbojarrats i engrescats, semblen tenir expectatives de passar-s’ho bé. L’aspecte de gairebé tots és d’origen magrebí. Tots els viatgers els mirem. Penso en cadells de felí o gos, crescudets però encara joganers. Un vigilant apareix de no sé on, almenys jo no l’havia vist en cap moment, i els expulsa del tren per no portar bitllet a la següent estació. També els amenaça. Ell em fa pensar en una bèstia més madura, contrastant curiosament amb el tranquil i enorme gos pastor alemany que l’acompanya.
A la pregunta del vigilant als joves, qüestió agraïda visiblement per alguns altres passatgers, de perquè havíen de pagar bitllet uns (assenyalant amb un ampli gest de braços la resta de viatgers) i ells no (aquest cop assenyala amb el dit i amb contundència al grupet que té al davant), li hagués volgut respondre que ens equivoquem tenint-los per lladregots a ells, que simplement són joves amb ganes de passar-s’ho bé i transgredir el món dels adults, que, d’altra banda, és el que els pertoca. Però he callat, segura de que no m’hagués entès. Ni el vigilant, ni molts dels qui han compartit amb ell la seva actitud. Ja ho diuen: “no discuteixis mai amb un imbècil”. I menys, en un espai tancat d’un vagó de tren.
Autora: Eulàlia Porta Felipe
S’acosta la primera parada del recorregut després de mitja hora sense haver-nos aturat. La gent es belluga, alguns baixen. D’altres proven de seguir dormint. Nous passatgers, no gaires. No són encara les sis de la tarda i és completament de nit, sembla molt més tard. Hi ha molt silenci. Estem cansats. Al matí acostuma a haver-hi més xivarri.
Però de sobte quelcom s’agita, alguna cosa altera l’ambient. Han pujat al tren una colleta d’adolescents, tots esbojarrats i engrescats, semblen tenir expectatives de passar-s’ho bé. L’aspecte de gairebé tots és d’origen magrebí. Tots els viatgers els mirem. Penso en cadells de felí o gos, crescudets però encara joganers. Un vigilant apareix de no sé on, almenys jo no l’havia vist en cap moment, i els expulsa del tren per no portar bitllet a la següent estació. També els amenaça. Ell em fa pensar en una bèstia més madura, contrastant curiosament amb el tranquil i enorme gos pastor alemany que l’acompanya.
A la pregunta del vigilant als joves, qüestió agraïda visiblement per alguns altres passatgers, de perquè havíen de pagar bitllet uns (assenyalant amb un ampli gest de braços la resta de viatgers) i ells no (aquest cop assenyala amb el dit i amb contundència al grupet que té al davant), li hagués volgut respondre que ens equivoquem tenint-los per lladregots a ells, que simplement són joves amb ganes de passar-s’ho bé i transgredir el món dels adults, que, d’altra banda, és el que els pertoca. Però he callat, segura de que no m’hagués entès. Ni el vigilant, ni molts dels qui han compartit amb ell la seva actitud. Ja ho diuen: “no discuteixis mai amb un imbècil”. I menys, en un espai tancat d’un vagó de tren.
Autora: Eulàlia Porta Felipe
l´Autor
Concurs ARC de microrelats a la Ràdio
695 Relats
1206 Comentaris
295999 Lectures
Valoració de l'autor: 9.59
Biografia:
Descripció
D’un temps ençà el microrelat (també anomenat, entre d’altres, microconte o microficció) ha guanyat presència en la nostra llengua: són molts i diversos els concursos literaris que hom hi pot trobar. Però hi ha una característica concreta que dota aquesta forma narrativa d’una potència increïble per difondre històries de ficció i noves veus creadores: la seva brevetat.
Basant-se en aquesta particularitat, l’Associació de Relataires en Català fa anys va endegar la campanya “ARC A LA RÀDIO” amb la qual pretén aconseguir, de forma successiva i seqüencial, implantar la lectura de microrelats en els programes de llibres i literatura de diverses emissores de ràdio.
Aquest concurs va néixer de la mà de dues dones amb empenta, allí cap a l'any 2010. Elles són Sílvia Cantos i Silvia Romero, i van proposar la creació del Concurs ARC de microrelats 2010. Secrets. Aquest concurs ha arribat al seu final de la mà de Ferran d'Armengol en els seus cinc últims anys. Tot sense oblidar als anteriors gestors; la Montse Medalla, Sergi G. Oset, Mercè Bagaria i Jordi Masó, tots ells i elles conductors del concurs en totes les seves etapes. Ni cal oblidar el recolzament constant de Toni Arencon, Montse Assens, Vicenç Ambrós, Laura Ropero, Gloria Calafell. Aquests últims anomenats hi són des dels inicis del concurs, i fins al final, i sempre a l'ombra però constant, Ferran Planell, últim president de l'associació.
Malgrat que aquest projecte ha deixat catorze reculls de microrelats i que l'any 2024 va ser l'últim projecte vinculat a l'ARC... No t’ho pensis més i deixa’t endur per la teva capacitat creativa! Escriu microrelats!!!!
Agrupació de Relataires en Català
SOM LLENGUA VIVA!!*!!