DES DE MOLT LLUNY...

Enceta el mes de novembre caminant pel balcó a poc a poc; els peus li pesen tant com l’ànima, té geranis i petúnies molt a prop, però darrere els vidres, un plor. S’apropa a la barana de ferro i s’hi’atura per mirar el carrer; cap sol no hi mandreja, tan sols una foscor que no li permet desfer-se de l’enyor que la turmenta; sense el seu company, se sent perduda dins d’un món sense assossec ni estrelles , la tristesa li fa perdre l’alba… Deixa de mirar l’asfalt gris i humit del carrer i intenta albirar alguna il•lusió, però tan sols pot veure punxes rovellades que no permeten aferrar-se a l’esperança; un vent gèlid li vincla el cos mentre un cronòmetre li assenyala que ja no és temps de viure…

Quan és a punt d’abocar-se al buit, però, des d’un núvol blanc surt una veu, cadenciosa i suau com cançó de bressol, que li sacseja els sentits xiuxiuejant-li a l’oïda que cal que intenti endreçar de nou la vida, que sàpiga valorar tota la beutat que té a prop: el bell color de les papallones, la màgia de l’esclat d’una onada, l’íncedi d’un camp de roselles… Llavors, avergonyida, s’aparta de la barana, comprèn que rebutjar tanta formosor seria un menyspreu a la vida.

I quan el núvol blanc ja s’esmicola i el cel torna a ser blau, la veu s’enlaira novament vers l’infinit. Ha aconseguit que la seva estimada desfaci el propòsit, i continuarà esperant-la…