Des de l'estació

El rellotge de l’estació marca les tres en punt. Fa una calor insuportable. Al banc més proper a la porta d’entrada i sortida dels passatgers s’hi asseu en Miquelet. Amb una barba que gairebé li toca al pit i una cara cremada pel sol que mai no defuig es dedica a veure passar la vida des del seu racó habitual. Poca gent li fa cas; en canvi ell observa atentament les anades i vingudes dels viatgers. Rebudes i comiats, corredisses… Aquest ambient dinàmic el distreu. Veure l’arribada i la partença dels trens el retorna als seus millors records d’infància quan jugava amb els amics a tocar de l’estació. El soroll dels frens, el xiulet característic del cap d’estació, el xuc-xuc lent d’arrencada del tren no han deixat mai de formar part de la pròpia essència.
Fa un temps que en Miquelet s’ha quedat sense amics perquè els ha arribat l’hora de viatjar cap a un altre destí més incert. Se’n penedeix de no haver sabut mantenir una relació com Déu mana, d’haver estat força tarambana. Sentir-se sol com un mussol és el pa de cada dia. Necessita moviment, necessita vida. I per això cada dia va a buscar-la a l’estació. El més destacable d’en Miquelet és que no espera res de ningú. Per això avui s’ha quedat ben sorprès quan una dona li ha preguntat si sabia el camí per anar a Can Remigi. Quina cosa més fantàstica!
De ben segur que demà tornarà a l’estació amb uns ulls més brillants que mai amb l’esperança de contactar amb algú. Qui sap si es retocarà la barba i es posarà una camisa neta per fer més patxoca. I és que, tot d’una, com si despertés d’un llarg somni, s’ha adonat que qui sap si per a ell l’últim tren encara no ha passat.