D’en Léon Jaussely a les senyores de l’Avinguda Gaudí

Probablement cap d’elles sap que es troben a l’Avinguda Gaudí - tal i com la coneixem ara- gràcies a un senyor francès, de Tolosa de Llenguadoc concretament, i que es troba enterrat al cementiri de Montparnasse de Paris des de l’any 1933.
Es tracta d’en Léon Jaussely, un arquitecte urbanista que va dissenyar un Pla general que guanyà el concurs internacional de projectes d’enllaç de la zona d’eixample de Barcelona i pobles agregats, convocat per l’Ajuntament de Barcelona l’any 1903. En Francesc Cambó, en Juli Marial i en Josep Puig i Cadafalch foren el jurat que el nomenà guanyador. Aquest pla, aprovat inicialment el 1905, malgrat va ser executat només en part, va permetre la construcció d’una avinguda trencadora dins la quadrícula de l’Eixample.

Comptà més tard amb la reurbanització peatonal de l’arquitecte Màrius Quintana i amb contribucions d’artistes que hi han anat deixant també la seva petjada, com l’escultor Apel•les Fenosa amb la seva obra “El bon temps perseguint la tempesta”, les faroles modernistes d’en Pere Falqués, amb pedra esculpida per Alfons Pujol i amb ferro forjat per Manuel Ballarín.

Les ànimes d’aquests artistes son presents en l’Avinguda i han contribuït a impulsar un tipus de ciutat que ara podem gaudir totes nosaltres.

Avui la Carme, una veïna del carrer Castillejos, parla amb la Montse, la que viu a Pare Claret:

-“Montse, demà vindràs oi? T’ensenyaré la foto del meu nét que m’ha imprès la meva filla perquè vegis lo guapo que està!”.

La Carme n’està molt del seu nét però no té whatsapp en el seu mòbil i frissa per poder-la ensenyar a les seves amigues.

Les senyores de l’Avinguda Gaudí, assegudes en una terrassa del passeig, fan patxoca. Totes ben arreglades, alegres, ara, això si! amb els bolsos ben agafats per si de cas....mentre turistes de tot origen -i alguns veïns del barri, però pocs tot s’ha de dir- fan la llançadora, amunt i avall de l’Avinguda, des de la Sagrada Família fins al Recinte Modernista de l’Hospital de Sant Pau.

A elles els hi toca el solet i la feien petar tranquil•lament. Ara per ara, es podria dir que aquesta terrassa és la més freqüentada amb assiduïtat i el cert és que ha acabat sent un grup nombrós! I tot dones! D’edats diferents, des dels cinquantes fins als vuitanta i llargs. Les més joves separades, però la majoria vídues i àvies.
No ens sabrien dir exactament com s’ha anat constituint aquest grup de trobada, però el cert és que parlar cada dia una estoneta els hi procura una mena de teràpia que els hi permet rompre amb la seva solitud i establir converses en les quals cadascuna d’elles hi intervé si li ve de gust, i on certament, alguns temes es deixen de banda per no generar desavinences.

D’això del procés, de la independència, de la política i de la immigració no en parlen. No son els seus temes de conversa. Parlen de la tele, de les xafarderies dels programes de la premsa rosa, i la seva cohesió de grup justament s’ha anat consolidant a base de deixar a la cuneta possibles confrontacions. La clau d’aquest grup de dones radica en parlar d’allò que les uneix, que les diverteix, que les fa riure, i que les fa sentir felices.

La majoria d’aquestes dones han viscut sempre al barri de la Sagrada Família però algunes fins i tot venen de lluny i s’hi han afegit un cop han constatat que es tracta d’un lloc de trobada estable i on la dinàmica és bastant oberta.
En aquesta terrassa l’únic home del grup és el cambrer, molt afable, d’origen sud-americà, que es troba molt a gust amb les seves clientes. Totes li parlen amablement i ell se sent com un gall enmig del galliner, mimat i observat.
Als veïns del barri aquesta tertúlia que te lloc cada matí fins quasi bé les tres del migdia ben tocades, els hi procura una mena d’ancoratge en un entorn canviant i cada vegada més inestable i volàtil. Elles son veritablement les dones del barri, l’ànima de l’Avinguda.

Unes dones que se senten envoltades de turistes, de passants, en un entorn molt canviant i que necessiten d’una certa estabilitat i de rutines quotidianes per sentir-se be. Per això aquesta terrassa ha esdevingut el seu centre d’operacions i des d’allà s’organitzen per celebrar aniversaris, per comprar roba, per decidir si aniran a veure un musical...I és que les dones, malgrat siguem de generacions diferents, d’orígens socials heterogenis, i pensem molt diferent les unes de les altres, tenim aquesta capacitat de reinventar-nos i de superar les dificultats de la vida xerrant amb les nostres veïnes i construint espais de trobada.

Si els homes que han participat d’una manera o d’una altra a la construcció de l’Avinguda Gaudí, i han contribuït a que sigui com és ara, com el mateix Gaudí, i sobretot en Jaussely que l’ha dissenyat, en Cambó, en Marial, en Puig i Cadafalch que l’han triat com a projecte guanyador, en Quintana que l’ha peatonitzat, i artistes com Fenosa, Falqués, Pujol i Ballarín que hi han deixat la seva petjada amb les seves obres tan característiques veiessin que l’Avinguda és un lloc de trobada enmig de la quadrícula de l’Eixample de ben segur que se’n sentirien orgullosos.
L’urbanisme ha de promoure la mixitat social intergeneracional i en espais com les terrasses de l’avinguda Gaudí de Barcelona això és possible encara.