Deixeu que les peces parlin

Un relat de: llpages

La gent que demana caritat forma part del paisatge habitual de les estacions de tren. Ja estiguin arraulits en racons de pas o bé arrambats en els llargs passadissos, van acompanyats de totes les seves pertinences sense la necessitat d'anar proveïts d'un rètol que furgui més endins de la nafra que pateixen. Aquesta explicació escrita sobre un cartró sí que la palesen d'altres pidolaires que, qui sap si més o menys afortunats, només s'exposen al públic amb el que duen a sobre, cap cots i aparentment resignats amb la seva pena.
Qui s'estava a una raconada del vestíbul, però, no formava part de cap d'ambdós grups, exceptuant el fet comú de ser un membre més de l'estació de tren. Abillat amb una desgastada jaqueta de pana, mostrava a tot el qui passava per davant un senzill tauler d'escacs amb les peces a punt per a començar el joc. Cada jugador aportava un euro. Qui guanyava se'ls enduia tots dos, i si es feien taules cadascú s'emportava l'apostat. Al llarg del dia, sobretot abans de tornar a casa des de la feina, més d'un i més de dos s'aturaven a fer una partida. Encara que home de poques paraules, era de tracte afable i més d'un rival li regalava alguna cosa per a menjar o beure. En poc temps s'havia convertit en un personatge reconegut en tot l'àmbit de l'estació.
- Què, mestre, una partideta abans de sopar?
En tocar-li l'espatlla, aquell dia el jugador d'escacs, que tenia el cap cap endavant com si rumiés intensament, es va inclinar lentament de costat, tot perdent el plom, per acabar estirat a terra. Era ben mort. La notícia va córrer com la pólvora entre els habituals de l'estació, l'home s'havia fet estimar per la seva discreció i amabilitat amb tothom, tant els qui jugaven amb ell com quins el saludaven en la rutina de cada dia. Ningú se'n sabia avenir.
Els mossos van acordonar la zona, la policia científica va fer les fotos pertinents i el jutge, un cop examinat el cadàver, va donar el permís per aixecar-lo. L'autòpsia va revelar la causa de la mort: aturada cardiorespiratòria per ingestió massiva de pesticides, que li havien provocat un enverinament lent però implacable. Homicidi o suïcidi? Ben mirat, però, a qui li importava la vida d'un exclòs social? El capità dels mossos va decidir arxivar el cas sense donar-hi més voltes, al cap i a la fi ningú va reclamar el seu cos. Entre els documents que portava a sobre, res de destacable; bé, dic mentida, tan sols un retall de diari amb una frase manuscrita i enigmàtica al marge: no ha estat ell, sinó ells. Massa complex per a un cas clos.
El subinspector de zona, aficionat al mal anomenat joc-ciència, no podia treure's del cap la disposició de les peces al tauler quan van trobar l'home mort. La foto la reflectia clarament:
Blanques: Rc1, Df3, Td1, Th1, Ad5, Ae3, Cd2, a2, b2, c3, f2, f4, h2.
Negres: Rc8, Df6, Te8, Th8, Af5, Af8, Cc6, a7, b7, c7, g7, h7.
- Et diu alguna cosa, aquesta posició? - va demanar el subinspector a un amic seu amb coneixements enciclopèdics sobre els escacs.
- Òndia, i tant, és el mat de Boden!
- El mat de Boden? Qui coi era, aquest Boden?
- Samuel Standige Boden, nascut l'any 1826 i que va morir el 1882, fou un empleat britànic dels ferrocarrils que, sense deixar mai la seva feina, s'havia interessat bastant per la crítica d'art i fins i tot havia assolit cert renom com a pintor, la qual cosa ja era digna d'admiració, si bé molta gent del segle XIX eren polifacètics per naturalesa. Com a escaquista, Samuel S. Boden, jugant sempre com a aficionat, va ser objecte dels elogis de Paul Morphy, qui declarà públicament que S.S.Boden era el millor jugador britànic del moment (som a l'any 1858) i va substituir al gran Wilhelm Steinitz al capdavant de la revista d'escacs The Field. El mat de Boden, que és plenament romàntic, arrenca amb un espectacular i inesperat sacrifici de Dama i fou executat pel polifacètic ferroviari en una partida que va jugar, amb les peces negres, contra Schulder a Londres l'any 1860. La seqüència va anar així: 1. ..., Dxc3+!! 2. bxc3, Aa3++
- Si es tracta d'una pista sobre l'assassí del pidolaire, aquest darrer ens hauria pogut posar sobre el camí del seu executor. Fixa't en la nota que encara va tenir temps d'escriure abans de morir: no ha estat ell, sinó ells.
- Com? Un assassinat en lloc del suposat suïcidi? No l'havien tancat, aquest cas?
- Sí, sona a bajanada, però aquest home no estava ni aparentment deprimit (les relacions amb el seu entorn de l'estació així ho testimonien) ni tenia cap ganes de traspassar, sinó ben al contrari. Ningú escriu una nota acusatòria poc abans de dinyar-la, a no ser que no en tingui cap ganes i vulgui carregar el mort, i mai millor dit, al seu propi botxí.
- I a qui podria estar acusant del seu fatídic destí? A la partida Schulder-Boden, si la nostra víctima és el rei blanc, aleshores qui el mata és en Boden, el ferroviari. A més, Schulder en alemany ve de Schuld, que vol dir culpa, deute, o sigui que Schulder seria, en una traducció lliure, com l'acusador, el que culpa, i l'acusat seria en Boden.
- És clar! Aquesta és la clau, Boden, el ferroviari! És un empleat de tren qui va pelar-lo! El cap d'estació o algun altre treballador de l'empresa va matar l'indigent, segur!
Però el cap d'estació era un analfabet total en temes escaquístics, i el mateix resultat va obtenir amb la resta de personal, que amb prou feina sabien reconèixer les figures. Quant a buscar un culpable entre els empleats de l'empresa de ferrocarrils, van decidir deixar-ho córrer. Calia tornar a començar. S'estaven enfrontant a un veritable trencaclosques, amb l'agreujant que tampoc hi havia cap evidència d'homicidi.
- De tota manera, si el cap d'estació, o algun altre ferroviari, hagués estat l'assassí, no encaixava amb el contingut del missatge: no ha estat ell, sinó ells. Està ben clar: no és cap ferroviari l'homicida, sinó uns altres- va pensar en veu alta l'expert escaquístic a la taula del subinspector.
- Estem en un atzucac. Com podem evitar aquest carreró sense sortida? Alguna suggerència?
- Cenyim-nos al missatge. Fa referència a ell, que ja sabem que no és el cap d'estació. Com ens va venir al cap aquesta possibilitat? Va ser a través de la posició de les peces al tauler, el mat del ferroviari. Tornem-hi, doncs, examinem de nou la posició de les peces just abans que Boden es decidís de sacrificar la seva Dama.
- A veure si et segueixo...
- Fixem-nos amb més detall en la posició final. Per què mor el rei blanc? Bàsicament perquè té molt poques caselles d'escapament, el cavall a d2 i la torre a d1 impedeixen que el seu Rei pugui fer-se escàpol a l'escac de l'alfil, per tant, d'alguna manera col·laboren en la fi del seu propi monarca ofegant-lo en no deixar-li aire. Cavall i torre traeixen al seu monarca: no ha estat ell, sinó ells. Dues peces, cavall i torre, que, malgrat estar sota el comandament del rei blanc, faciliten el seu escac i mat.
- Vols dir que al nostre jugador el van assassinar dos ex-subordinats seus?
- Per què no? Aquesta conclusió encaixaria amb la posició del tauler i amb la darrera nota que ens va deixar la víctima. Jo seguiria la investigació per aquest fil, estic segur que et menarà als assassins.
Tan senzill de dir, tan difícil de demostrar. Enxampar a uns assassins d'entre les milers de persones que creuaven cada dia l'estació era trobar una agulla en un paller. Això no obstant, hi havia dades de l'homicida: unes empremtes digitals diferents a les de la víctima a la llauna de suc de fruita que contenia el verí i un detall que s'escapa de l'atenció de molta gent: la quotidianitat dels qui passen cada dia per l'estació de tren. La probabilitat que l'assassí formés part de la gernació que creuava cada dia el vestíbul era molt més elevada que la hipòtesi d'un visitant esporàdic. Els assassinats amb premeditació, com és el cas de tots els enverinaments, exigeixen temps de planificació, perquè la mort que provoquen no és generalment instantània i per això cal haver calculat molt bé tots els passos per assegurar-se que la víctima no escaparà de la mort. Aleshores, només calia fixar-se en les cares que es repetien un dia sí i l'altre també pels passadissos de l'estació i observar, observar molt atentament qualsevol comportament sospitós. No era una carta segura, però el sisè sentit policial del subinspector li deia que anava pel bon camí.
Només calia parar l'ham per atraure als autors de l'homicidi, si és que hi havia hagut mai cap homicidi i si és que es confirmava que n'eren dos els executors. La investigació sobre el passat de la víctima havia revelat un episodi fosc en la fàbrica on havia estat treballant abans de tancar-la definitivament: malversació de fons, amb acomiadament de dos subordinats seus. Venjança, doncs? Només un interrogatori als sospitosos podria desvetllar alguna pista.
El subinspector de zona va pensar que molt probablement qui havia mort el jugador d'escacs passava sovint pel racó on s'estava, per observar-ne els seus costums i, així, planificar millor la seva fi. És per això que va decidir penjar un senzill rètol just al lloc on la víctima parava el tauler cada dia, anunciant compensacions econòmiques, després d'un llarg procés judicial finalment resolt a favor dels acomiadats, per a antics treballadors de l'empresa quan aquesta va tancar definitivament les seves portes. A partir d'aquí, l'observació diària de l'actitud dels que s'aturaven a llegir l'anunci podria conduir a l'homicida. Ja se sap: l'assassí sempre torna a l'escenari del crim.
No va passar ni una setmana que dos individus van prendre nota del telèfon de contacte que constava en l'anunci, mentre comentaven quelcom. Un cop aturats per la policia, l'interrogatori per separat va donar els seus fruits immediats: com passa freqüentment, la negació de les acusacions de la policia per part dels dos detinguts es va truncar en confessions esclaridores quan van interrogar-los aïlladament. Ells havien enverinat el seu ex-cap com a venjança pel seu acomiadament, i
estaven convençuts que la condició d'indigent els protegiria de cap ulterior investigació. L'havien localitzat per pura xamba i s'hi havien atansat proveïts de disfresses. Després de ser apallissats pel jugador en partides sense més història, però que van deixar pas a certa confiança de la víctima cap a ells, van oferir-li la beguda que va provocar-li la mort. Una mort lenta que va aixecar les sospites del finat, que encara va tenir temps de trobar una manera molt enginyosa d'acusar-los.
- Enhorabona, subinspector! Ha resolt un cas que semblava ben tancat. I ara, digui'm, què el va fer prosseguir amb la investigació malgrat tan poca evidència? I per què creu que va deixar la nota enigmàtica?- va preguntar el seu superior.
- Gràcies, Capità. Crec que l'existència de la nota obeeix al fet que la víctima no estava del tot segura de què ells fossin els assassins, i va preferir deixar una pista poc clara per si no es confirmava; si hagués deixat noms i cognoms, amb el precedent de la malversació de fons a l'empresa, haurien estat els primers acusats i potser s'haurien vist injustament embolicats en un procés judicial per una mort que potser no els pertocava, tot i que els fets han confirmat la sospita del nostre jugador. Quant a la seva primera pregunta, encara que només hagi estat per una vegada, en aquest cas les peces disposades al tauler han parlat més clar que tot el que els metges forenses han pogut deduir de l'examen del cadàver de la víctima, que diuen que sempre és un llibre obert per a resoldre aquests casos.


Comentaris

  • Publicar els relats sobre els escacs?[Ofensiu]
    llpages | 30-12-2021

    Benvolgut Carles, agraït pel teu comentari, però jo diria que ja els tinc publicats, no? Relats en Català és un aparador a tot el món catalanoparlant, sempre obert i sense enviaments, vols una difusió millor?

  • publicar[Ofensiu]
    Carles Linares | 30-12-2021

    no se t'ha mai acudit provar de publicar un recull de tots els contes d'escacs?

  • felicitats[Ofensiu]
    Carles Linares | 30-12-2021 | Valoració: 10

    fins ara, (partint del més vell) és el millor relat amb els escacs...

l´Autor

Foto de perfil de llpages

llpages

227 Relats

995 Comentaris

295339 Lectures

Valoració de l'autor: 9.85

Biografia:
Vaig néixer a Barcelona l'any 1964. Sóc químic i treballo a la indústria farmacèutica catalana. A banda d'escriure, sóc un gran aficionat als escacs, la música clàssica, el jazz i el col·leccionisme de llibres antics de química. Els relats humorístics són els meus preferits, potser perquè són els més difícils d'escriure.